Dámaso Zabalza: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: Traient 1 enllaços interwiki, ara proporcionats per Wikidata a d:Q8771076 |
Cap resum de modificació |
||
Línia 25:
La seva actuació coma a pianista, començada en el cafè, continuà brillantment quan el [[1858]] entrà en la ja re nomenada Societat de Quartets en substitució de [[Juan Maria Güelbenzu|Güelbenzu]], i tingué un dels seus punts culminants a Pamplona, en les últimes festes de [[San Fermin]] en les quals cantà [[Julián Gayarre|Gayarre]], en el concert del qual el públic aclamà en Zabalza amb verdader fervor. Fou un executant perfecte, nerviós, fàcil, que a vegades feia gala d'un vigor extraordinari i en altres tocava tant sensible i delicadament, que se l'arribà anomenar el ''Chopin espanyol''.
Com a professor fou notable, no tan sols per les ensenyances del Conservatori i a particulars, que produïren grans pianistes com el portuguès [[Alexandre Rey Colaço|Rey Colaço]] i el compositor l'asturià [[Facundo de la Viña]] i, d'altres, així com també per les obres didàctiques que va escriure i que durant molt anys foren de gran estimació entre els educadors musicals: les seves dues d’''Estudios de mecanismo; Una hora de gimnasia''; els ''Estudios especiales; Sonatinas'', i ''25 estudios melodicos i de bravura'' gaudiren de gran reputació entre els professors de piano.
També pròdig com a compositor d'obres per a piano que assoliren força reputació. Les més interpretades en el [[País Basc]] són ''El canto de las montañas'', caprici de saló compost sobre el conegut cant popular ''Maritxu, ¿nora zuaz?'', el zortzico ''Aritzari'' (al roure). ''El eco del monte Auza'' és una fantasia sobre una melodia basca, i també porta ambient dels seus país ''Las campanes del Roncal'', escrita en memòria del seu amic Gayarre i tocada per primera vegada, el [[1890]], en la vetllada que el Conservatori dedicà a l'insigne cantant. ''España y sus cantores''; la ''Fantasia de concert sobre motius de Faust''; la ''fantasia del Trobador''; l'andante final de ''Norma'', i d'altres moltes composicions, fins arribar al ''Capricho sobre motivos de El duo de la Africana'', que fou l'última i porta el número 218.
| |||