Obre el menú principal

Canvis

m
Robot fent canvis en les cometes...
La '''natura morta''', o '''bodegó''', és un [[Pintura#Gèneres pictòrics|gènere pictòric]] que engloba les representacions d'objectes en un espai determinat, com animals de caça, fruites, flors, estris de cuina, de taula o de la llar, antiguitats, etc.
 
Amb orígens a l'antiguitat i molt popular a l'art occidental des del [[segle XVII]], la natura morta dóna a l'artista més llibertat compositiva que d'altres gèneres pictòrics com el [[paisatge (gènere pictòric) |paisatge]] o els [[retrat]]s. Les natures mortes, particularment abans de 1700, sovint contenien un [[simbolisme]] religiós i al·legòric amb relació als objectes que representaven. A grans trets, a l'[[Europa]] meridional es va preferir el naturalisme de [[Caravaggio]] i es va posar menys èmfasi en el minuciós detallisme propi del nord d'Europa.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.173</ref> Molts pintors de natures mortes de tot Europa van identificar i van desenvolupar separadament pintures de "«gerros i flors"», "«cuina i mercat"» i "«esmorzar i dinar"».<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.93</ref> A [[França]], els pintors de natures mortes es van veure influïts tant per l'escola septentrional com per la meridional, manllevant de la pintura de ''[[vanitas]]'' dels [[Països Baixos]] i dels arranjaments lliures d'[[Espanya]].<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.229</ref>
 
Algunes natures mortes modernes trenquen la barrera bidimensional i empren tècniques mixtes tridimensionals, fent servir també objectes trobats, fotografia, gràfics generats per ordinador o so i vídeo.
El tema de la natura morta va ser considerat un art menor durant molt de temps dins de la [[jerarquia de gèneres|jerarquia pictòrica de gèneres]]; a la llista realitzada el segle XVII per [[Charles Le Brun]] ocupava quasi l'últim lloc. Aquesta valoració ha anat canviant fins el punt de considerar que és un dels temes més apropiats per representar les formes, els colors i la llum pictòrica.<ref>[[#Souriau|Souriau 1990]]: p.820</ref>
 
L'[[historiador de l'art]] [[Luigi Lanzi]] a la primera part de la seva obra ''Storia pittorica dell'Itàlia dal risorgimento delle belle arti fin presso al fini del XVIII secolo'', apareguda el 1796, comentava sobre els pintors venecians que havien practicat aquest gènere:{{cita|...molts eren aleshores els pintors de flors i fruites per tota Itàlia: Però observo que els seus noms se n'han anat en la seva més gran part a l'oblit, o si es llegeixen en els llibres, s'ignoren les seves obres.}}Aquest autor es referia amb l'"«oblit"» a que, malgrat el seu gran creixement i estima al segle XVII, mai no va ser considerat aquest gènere al mateix nivell que la [[pintura d'història]].<ref>[[#Pacciarotti|Pacciarotti 2000]]: p.373</ref>
 
=== Antecedents antics ===
Natures mortes semblants, més simples decorativament però amb [[perspectiva]] realista, s'han trobat en [[pintura mural|pintures murals]] de l'[[Antiga Roma]] i en [[mosaic]]s a [[Pompeia]], [[Herculà]] i la vil·la de [[Boscoreale]], incloent el motiu posteriorment tan familiar d'un bol de vidre amb fruites. Al [[triclini]] de la [[vil·la Popea]] destaca un fresc exquisit amb la imatge d'una panera de [[figa|figues]] d'un realisme molt notable.<ref>{{ref-llibre|títol=Oplontis: Piccola guida con itinerario scolastico|editorial=Pompeia: Soprintendenza archeologica di Pompei |any=2002 |llengua=italià}}</ref> [[Vitruvi]], ja a la segona part del segle I, va descriure la decoració de menjadors on apareixien imatges amb aliments.<ref>[[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: p.1074</ref> Els mosaics decoratius anomenats ''emblema''<ref group="n.">«L'emblema és la part situada al centre d'un mosaic i rep un tractament diferenciat.»</ref> que s'han trobat a cases de romans rics, demostren la varietat de menjar de què gaudien les classes superiors, i també funcionaven com a signes d'hospitalitat i com a celebracions de les estacions i de la vida.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.19</ref>
 
En el segle XVI, el menjar i les flors reapareixeran com a símbols de les estacions i dels cinc sentits. També des de l'època romana existeix la tradició de l'ús de cranis a les natures mortes com a símbol de mortalitat i de fugacitat, sovint acompanyada per la frase ''Omnia mors aequat'' ("«La mort iguala a tothom"»).<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.22</ref> Aquest motiu, les ''vanitas'', que enfronten la mort amb els plaers mundans, cobrarà un gran apogeu posteriorment a la [[pintura barroca]], de forma especial amb els pintors neerlandesos a la ratlla de l'any 1600.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.137</ref>
 
L'estimació popular del [[realisme]] a la natura morta es relaciona amb la llegenda grega antiga de [[Zeuxis d'Heraclea]] i [[Parrasi]], dels quals es diu que van competir per crear els objectes més semblants a la realitat. Aquestes són les descripcions més antigues de la [[història de la pintura]] de [[trompe l'oeil]].<ref name="Ebert">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.16</ref> Com relatava [[Plini el Vell]] en els temps romans, els artistes grecs de segles abans ja eren molt destres en el retrat i la natura morta. Va distingir a Peiraikos:{{cita|... el mestratge del qual molt pocs sobrepassen... Va pintar paradetes de sabaters i barberies, ases, plantes i coses semblants i, per aquesta raó, el van anomenar “el pintor dels objectes vulgars”; encara així, aquestes obres eren en conjunt delicioses, i es venien a preus més alts que les més grans pintures de molts altres artistes.<ref name="Ebert-Schifferer15">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.15</ref>}}
[[Fitxer:Joachim Beuckelaer 003.jpg|thumb|''Crist a casa de Maria i Marta'' (1556), [[Joachim Beuckelaer]].]]
[[Fitxer:Carracci-Butcher's shop.jpg|thumb|''Carnisseria'' (1583), [[Annibale Carracci]].]]
A més, els patrons rics van començar a finançar la col·lecció d'espècies d'animals i de minerals, creant amplis "«gabinets de curiositats"». Aquests exemplars van servir com a model per als pintors que cercaven realisme i novetat. Van començar a col·leccionar-se i comercialitzar-se petxines, insectes, fruites exòtiques i flors, i l'arribada de plantes noves, com la [[tulipa]] –importada a [[Europa]] des de [[Turquia]]–, prenien forma fidelment en les natures mortes.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.54-56</ref>
 
L'explosió de l'[[horticultura]] va despertar ampli interès per tota Europa, tendència que els artistes van capitalitzar produint milers de natures mortes. Algunes regions i corts reials tenien interessos particulars. La representació de [[cítric]]s, per exemple, era una passió particular de la cort dels [[Mèdici]] a [[Florència]].<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.64</ref> Aquesta gran difusió dels exemplars naturals i el creixent interès en la il·lustració natural per tota Europa, va donar com a resultat la creació pràcticament simultània de natures mortes modernes prop de l'any 1600.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.75</ref>
 
Al llarg de la segona meitat del segle XVI havia evolucionat la natura morta autònoma.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.38</ref> Gradualment, el contingut religiós va disminuir en importància i lloc en aquestes pintures, encara que les lliçons morals van continuar estant implícites. Un exemple del contingut [[religiós]] i moralitzant en aquest gènere de pintura es pot apreciar a ''La carnisseria'' de [[Joachim Beuckelaer]] (1568), amb la seva representació realista de carns crues dominant el primer pla, mentre que l'escena del fons transmet els perills de l'embriaguesa i la lascívia,<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.45</ref> i també en la pintura d'aquest mateix autor ''Crist a casa de Maria i Marta'' (1556), una escena de cuina que tracta amb minuciós detall la gran varietat d'aliments i estris domèstics i, així, el tema religiós que dóna títol al quadre queda minimitzat davant la exhibició de tanta [[caça]], [[carn]], [[verdura|verdures]] i [[fruita|fruites]] que va realitzar el pintor flamenc demostrant el seu gran domini sobre aquest medi pictòric.<ref>[[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: p.1076</ref> El tractament de [[Annibale Carracci]] del mateix tema el 1583 va començar a eliminar els missatges morals, com van fer altres pintures de natura morta de "«cuina i mercat"» d'aquest període.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.47</ref>
 
=== Segle XVII ===
[[Fitxer:Canestra di frutta (Caravaggio).jpg|thumb|left|''Cistell amb fruites'' de [[Caravaggio]]]]
Encara que la pintura de natura morta italiana estava guanyant en popularitat, va romandre històricament menys respectada que la pintura de "«gran estil"» de temes històrics, religiosos i mítics. Destacats acadèmics de començaments del segles XVII, com [[Andrea Sacchi]], creien que la [[pintura de gènere]] i la natura morta no posseïen la ''gravitas'' ("«majestuositat"») que fa que la pintura sigui considerada art major. D'altra banda, reeixits artistes de natura morta italians van trobar ampli [[mecenes|mecenatge]] en el seu temps.<ref>[[#Spike|Spike 1991]]: pp.124-125</ref> Encara més, les pintores, que eren poques, normalment escollien o es veien restringides a pintar temes com la natura morta, com succeïa, per exemple amb [[Fede Galizia]]. Molt poques fonts contemporànies esmenten les natures mortes de la pintora; tanmateix, ara com ara, de les seves obres catalogades se'n troben quaranta-quatre que corresponen aquest gènere.<ref>[[#Segal|Segal 1998]]: pp.164-171</ref>
[[Fitxer:Rembrandt - Tote Pfauen.jpg|thumb|''Noia amb paons morts'' de [[Rembrandt]]]]
Molts artistes italians destacats en altres gèneres també van produir alguns quadres de natures mortes. En particular, [[Caravaggio]] (1573-1610) va ser un dels primers artistes que va representar natures mortes amb consciència d'obra pictòrica. Va aplicar la seva influent forma de naturalisme a la natura morta. El seu ''Cistell amb fruites'' (c. 1595-1600) és un dels primers exemples de natura morta pura, presentada amb precisió i situat a l'alçada de l'ull de l'espectador.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.82</ref> Encara que no obertament simbòlica, aquesta pintura era propietat del cardenal Federico Borromeo i va poder haver estat apreciada tant per raons estètiques com religioses. Quan [[Jan Brueghel el Vell]] va pintar el seu ''Gran buquet milanès'' (1606), també per al mateix cardenal, va assenyalar que la pintura era «''fatta tutti del natturel''» –feta sencera del natural– i va augmentar el seu preu per l'esforç extra.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.84</ref> Eren aquestes pintures unes més a la [[col·lecció]] del cardenal, juntament amb la seva també àmplia col·lecció de curiositats. Entre d'altres pintures, ''La cuinera'', de [[Bernardo Strozzi]], és una "«escena de cuina"» a la manera holandesa, que és d'un costat un detallat [[retrat]] d'una cuinera, i d'altra banda, la representació dels ocells de caça que està preparant.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: p.96</ref> En una manera semblant, una de les escasses natures mortes de [[Rembrandt]], ''Noia amb paons morts'' combina d'igual manera un simpàtic retrat femení amb imatges d'ocells de caça.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: p.175</ref>
[[Fitxer:Willem Claesz. Heda - Still-Life - WGA11246.jpg|thumb|left|''Natura morta'' de [[Willem Heda]]]]
[[Fitxer:Pieter Claesz, Nature morte au crabe.jpg|thumb|left|''Natura morta amb cranc'' de [[Pieter Claesz]]]]
Aquest gènere va ser molt conreat a la pintura neerlandesa del segle XVII, com pot veure's, per exemple, a la ''Natura morta'' de [[Willem Heda]] (1637). Les obres d'aquest artista són típicament neerlandeses, amb molt pocs elements ordenats de manera simple: restes d'un pastís, un got de vi mig buit, fruites a mig pelar, gerres d'estany o de vidre, peladures de llimona, avellanes. No acostumen a ser taules repletes de menjar, abundants, sinó més aviat presenten restes de menjars frugals, que inviten a reflexionar sobre la fugacitat dels plaers humans. A [[Pieter Claesz]], que també va treballar a Haarlem, sovint se'l confon amb Heda, ja que ambdós pintaven amb una paleta de colors tènues, gairebé monocromàtica, i van fer del subtil tractament de la llum el seu principal mitjà d'expressió. Sovint, les natures mortes de Claesz suggereixen un propòsit al·legòric, amb calaveres que serveixen com a recordatori de la naturalesa mortal de l'home.
 
La natura morta es va independitzar a redós del nou clima artístic dels [[Països Baixos]], amb el nom de ''stilleven'' ("«naturalesa tranquil·la"»), mentre que a les llengües romàniques, i en rus, es prefereixen termes relacionats amb "«natura morta"». Els artistes del nord d'Europa trobaven una certa limitació per produir la [[iconografia]] religiosa, que durant molt de temps havia estat la seva principal indústria, ja que les imatges de temes religiosos estaven prohibides a l'església [[protestant]] [[reforma protestant|reformada]] holandesa però, malgrat aixó, la tradició septentrional del realisme detallat i els símbols ocults atreien les creixents classes mitjanes neerlandeses i flamenques, que estaven reemplaçant l'església i l'estat com els principals [[mecenes]] de l'[[art]] als Països Baixos. Aquest gènere de pintura, com la major part de les [[obra d'art|obres d'art]] neerlandeses, es venia generalment en mercats oberts, per marxants o pels mateixos artistes en els seus estudis; donat que rarament eren encàrrecs, els artistes solien escollir el tema i la disposició.<ref>[[#Taylor|Taylor 1995]]: p.129</ref>
 
La natura morta [[Alemanya|alemanya]] va seguir de prop els models holandesos. El pintor alemany [[Georg Flegel]] va ser un pioner a la natura morta pura sense figures i va crear la novetat compositiva de col·locar els objectes detallats en gabinets, armaris i mostrar capses, i produir punts de vista múltiples simultàniament.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: p.260</ref>
Paradoxalment, el tòpic creat per la literatura nacionalista més conservadora a la vista d'un reduït nombre de natures mortes, que encara que fossin excel·lents no podien ésser representatives del conjunt de la pintura de natura morta practicada a Espanya, va ser assumit per bona part dels estudiosos estrangers, com Ebert-Schifferer. Aquest autor, insistint en aquest [[ascetisme]] de les obres produïdes a Espanya i en les seves diferències amb les flamenques, explicava que tot i que les natures mortes d'uns i altres sovint van tenir un propòsit moral implícit, l'austeritat espanyola, que alguns troben pròxima a la desolació de la meseta castellana, semblava rebutjar els plaers sensuals, la plenitud i el luxe de que gaudien les natures mortes holandeses.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.71</ref> No serà el cas de l'historiador Peter Cherry, qui continuant el mateix criteri que August Mayer, ha sabut apreciar la rica versatilitat de la natura morta espanyola.<ref>{{ref-llibre |cognom=Cherry|nom=Peter|any=1999|títol=Arte y naturaleza. El bodegón español del siglo de Oro|editorial=Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico|lloc=Madrid|llengua=castellà|isbn=9788489796140}}</ref>
 
Igual que va succeir a Itàlia i a França, a Espanya els tractadistes de pintura com [[Francisco Pacheco]] o [[Antonio Palomino]], van considerar la pintura de natura morta com un gènere secundari, en col·locar la representació de la figura humana al cim de la representació artística, però la imitació tan típica del barroc espanyol en tots els objectes aplicats a l'elaboració d'aquest tipus de pintura al segle XVII, va fer que Pacheco la declarés com un gènere "«digne"» per ser la «veritable imitació del natural».<ref>[[#Pacheco|Pacheco 1990]]: pp.517</ref> Tanmateix, els inventaris de pintura que acostumaven a fer-se per motius testamentaris, revelen que les natures mortes estaven ben representades a les col·leccions de pintura de tots els grups socials. Al [[Toledo]] del segle XVII, lluny ja de l'esplendor que havia conegut la ciutat en el passat, és on l'historiadora Paula Revenga ha analitzat 281 inventaris, amb 13.357 pintures, 1.013 eren natures mortes (7,58%). Però aquest percentatge era més gran en alguns grups socials i, en particular, era el preferit pel baix [[clergat]].<ref>{{ref-llibre|cognom= Revenga Domínguez|nom=Paula|títol=Pintura y sociedad en el Toledo barroco|lloc=Toledo|editorial=Junta de Comunidades de Castilla la Mancha|any=2002|llengua=castellà|pàgines= pp.359-363|isbn=9788477882244}}</ref>
 
En conseqüència, a més a més de ser practicat per alguns pintors destacats en altres gèneres, com [[Blas de Prado]] i Juan Sánchez Cotán, iniciadors del gènere, [[Francisco Zurbarán]] i el seu fill [[Juan de Zurbarán]], [[Mateo Cerezo]] o [[Antonio de Pereda]], que també va cultivar la ''vanitas'', la natura morta va comptar a Espanya amb nombrosos especialistes, com [[Juan van der Hamen y León]], [[Juan de Espinosa]], [[Antonio Ponce]], [[Francisco Barrera]] o [[Ignacio Arias]] a [[Madrid]]. Significatiu és el cas de [[Juan Fernández, El Labrador|Juan Fernández, ''el Labrador'']], pintor reclòs en el seu lloc natal de [[Las Navas del Marqués]], la fama del qual va arribar fins la cort anglesa i dues pintures seves van ser encarregades per l'ambaixador del rei [[Carles I d'Anglaterra]]; es conserven molt poques obres d'aquest autor. Significatius són [[Pedro de Campcrobín]] i [[Pedro de Medina Valbuena]] a [[Sevilla]] o [[Tomás Hiepes|Tomás Hiepes o Yepes]] a [[València]]; aquest últim va introduir en les seves pintures [[Manises#la ceràmica de Manises|ceràmiques de Manises]] i gerros de [[porcellana]] de [[Delft]], amb el que s'aconseguia que amb els objectes que es mostraven, ja fossin de ceràmica o vidre, els propietaris de les pintures els veiessin com un reflex dels que ells pròpiament posseïen. El Museu del Prado conserva d'aquest autor valencià una col·lecció de catorze natures mortes i també se'n troben vàries al [[Museu de Belles Arts de València]].<ref>[[#García Santo-Tomás|García Santo-Tomás /Portús 2009]]: pp.171-172</ref> També el valencià [[Miquel March]] té representació en aquests dos museus; aquest pintor, encara que es va dedicar més al tema paisatgístic, va realitzar algunes al.legòries dels cin sentits i temes de caça, com la pintura al Prado d'un ''Milà atacant un galliner''.<ref>[[#Pérez Sánchez|Pérez Sánchez 2007]]: p.18</ref>
[[Luis Eugenio Meléndez]] és considerat un dels millors representants espanyols en aquest gènere, durant el segle XVIII, amb un estil ric en les textures dels materials representats i una austeritat pròpia de les natures mortes de Sánchez Cotán; Meléndez mostra un domini de dibuix i del ritme compositiu excel·lents.<ref>[[#Laborda|Laborda 2007]]: pp.138-142</ref> Autor destacat en l'àmbit català va ser el pintor [[Antoni Viladomat]], que encara que es dedicava més a la [[pintura religiosa]], va realitzar també alguns quadres de natura morta, on ressalten els elements col·locats en un primer pla amb clara influència de l'època passada a [[Nàpols]] on segurament va conèixer les obres de [[Giuseppe Recco]] i [[Giovanni Battista Ruoppolo]].<ref>[[#Laborda|Laborda 2007]]: p.132</ref>
 
Altres pintors del gran realisme propi del gènere, van ser el [[Segòvia|segovià]] [[Bartolomé Montalvo]] i el [[Madrid|madrileny]] [[Luis Paret y Alcázar]]. Provinents de l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia Valenciana de Sant Carles]], fundada el [[1778]] i on s'havia establert l'Estudi de Flors i Ornaments, van ser la majoria dels autors [[València|valencians]] que es van dedicar a la natura morta, entre ells [[Benet Espinós]], [[Santiago Alabert]], [[Juan Bautista Romero]], [[Miquel Parra]], [[Josep Romà]] o el [[Barcelona|barceloní]] [[Francesc Lacoma i Fontanet]], alguns d'ells amb obres ja datades al segle XIX. La majoria d'aquests autors van destacar en el tema de la "«pintura de flors"».<ref>[[#DDAA|Natures mortes 2007]]: pp.152-168</ref>
 
=== Segle XIX ===
 
[[Fitxer:Still Life Drawing Board.jpg|thumb|right|''Natura morta amb taula de dibuix'' de [[Vincent van Gogh]]]]
És curiós comprovar com impressionistes i postimpressionistes, encara que inspirant-se al color de la natura, van tornar a interpretar la seva visió particular, de manera que de vegades els seus quadres eren marcadament contranaturals. Com va afirmar [[Gauguin]], «Els colors tenen els seus propis significats».<ref name= "Ebert318">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.318</ref> També es van intentar variacions de la [[perspectiva]], com pot veure's a ''Fruita mostrada en un penjador'' de [[Gustave Caillebotte]], «una pintura de la qual se'n van burlar a l'època com una mostra de fruita a vista d'ocell».<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.310</ref>
 
Les pintures de gira-sols de [[Vincent van Gogh]] són algunes de les natures mortes segle XIX més conegudes. Van Gogh va utilitzar tons grocs i ocres i una representació força plana per fer una memorable contribució a la història del gènere. La seva ''Natura morta amb taula de dibuix'' (1889), és un retrat de la seva pròpia quotidianitat en forma de natura morta, que representa objectes de la seva vida personal, i que inclou la seva pipa, menjar –cebes–, un llibre i una carta del seu germà, sense la seva pròpia imatge present. També va pintar la seva pròpia ''vanitas'': ''Natura morta amb bíblia'' (1885).<ref name= "Ebert318"/>
 
=== Segle XX ===
Una temàtica freqüent, dintre d'aquest gènere, és la natura morta floral, que representa gerros i garlandes, gènere que va comptar amb especialistes, com [[Mario Nuzzi]] o [[Margarita Caffi]] a [[Itàlia]] i, a [[Espanya]], [[Pedro de Camprobín]], [[Gabriel de la Corte]], [[Juan de Arellano]] i el seu gendre [[Bartolomé Pérez de la Dehesa]], entre d'altres. Al [[Comtat d'Holanda]] es va produir una obsessió per l'[[horticultura]], particularment la [[tulipa]]. Considerar les flors, al mateix temps, com a objecte estètic i símbol religiós, va portar el sorgiment d'un gran mercat per a aquest tipus de natura morta.<ref>[[#Taylor|Taylor 1995]]: p.77</ref> Tan popular era aquest tipus de pintura de natura morta, que gran part de la tècnica de la pintura de flors neerlandesa va ser codificada l'any 1740 al tractat ''Groot Schilderboeck'' per [[Gérard de Lairesse]], que donava amplis consells sobre color, arranjament, pinzellades, preparació dels exemplars, harmonia, composició, perspectiva, etc.<ref>[[#Taylor|Taylor 1995]]: p.197</ref>
 
El [[simbolisme]] de les flors havia evolucionat des de principis de l'època cristiana. Les flors més comunes i els seus significats simbòlics eren: "«[[rosa]]"» la Verge Maria, fugacitat, Venus, l'amor; "«[[Lliri blanc|lliri]]"» Verge Maria, virginitat, pit femení, puresa de ment o justícia; "«[[tulipa]]"» presumpció, noblesa; "«[[gira-sol]]"» lleialtat, amor diví, devoció; "«[[Viola (gènere)|violeta]]"» modèstia, reserva, humilitat, i "«[[rosella]]"» poder, somni, mort. Pel que fa als [[insecte]]s, la "«[[papallona]]"» representa la transformació i resurrecció, mentre que l'"«[[espiadimonis]]"» simbolitza la fugacitat i les "«[[formiga|formigues]]"», el treball dur i l'atenció a les collites.<ref>[[#Taylor|Taylor 1995]]: pp.56-76</ref>
 
=== ''Vanitas'' ===
[[Fitxer:Philippe de Champaigne Still-Life with a Skull.JPG|thumb|''Vanitat'' de [[Philippe de Champaigne]]]]
Especialment populars durant el període barroc van ser les ''[[vanitas]]'', pintures que il·lustren la "«vanitat humana"» i la "«brevetat de l'existència"», en les que sumptuosos arranjaments de fruita i flors, llibres, petites estàtues, gerres, monedes, joies, pintures, instruments musicals i científics, insígnies militars, cristall i plata, estaven acompanyats per records simbòlics de la fugacitat de la vida. Així, un crani, un rellotge d'arena o de butxaca, una espelma consumint-se o un llibre amb les pàgines girades, servirien com un missatge moralitzant de l'efímer dels plaers dels [[sentits]]. Sovint algunes de les fruites i flors es mostren començant a podrir-se o decaure per insistir en la mateixa consideració. El pintor francès [[Philippe de Champaigne]], mostra la seva inspiració en el [[jansenisme]] en la seva obra ''Vanitat'' on apareix representat el més clàssic d'aquest gènere: un crani a la vora d'una capsa de rellotge oberta i una tulipa esfullant-se dins d'un gerro de cristall.<ref name= "Souriau821">[[#Souriau|Souriau 1990]]: p.821</ref>
Al segle XVII, aquestes pintures moralitzants es van fer molt freqüents com a ''[[memento mori]]'' ("«recorda que has de morir"»), complement indispensable per a la predicació i la devoció a Europa amb formes i intencions amb prou feines diferenciades entre el [[catolicisme]] i el [[protestantisme]]. La popularitat de les ''vanitas'' així com d'altres formes de natura morta, aviat es van difondre des d'Holanda a Flandes i Alemanya i també a Espanya i França.<ref>[[#Battistini|Battistini 2002]]: pp.360-365</ref>
 
=== Altres tipologies ===
[[Fitxer:Cornelis Norbertus Gysbrechts 002.jpg|thumb|left|''Quoidlibet'' de [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]]]]
[[Fitxer:Lubin Baugin 002.jpg|rigt|thumb|''Els cinc sentits'', [[Lubin Baugin]], [[Museu del Louvre]].]][[Fitxer:Giuseppe Arcimboldo, Reversible Head with Basket of Fruit, c. 1590, oil on panel.jpg|thumb|''Cap reversible a cistella de fruites'', d'[[Arcimboldo]]]]
Un altre tipus de natura morta, coneguda com "«pintures d'esmorzar"», representen tant una imitació literal de les delicadeses que les classes superiors gaudien, com un recordatori religiós per evitar la golafreria.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.90</ref> Els artistes neerlandesos també es van especialitzar i van reviure l'antic gènere grec de la natura morta de ''trompe l'oeil'', particularment la imitació de la natura o [[mimesi]], que ells van anomenar ''betriegerje'' ("«petit engany"»).<ref name="Ebert"/> Prop de 1650 [[Samuel van Hoogstraten]] va pintar un dels primers quadres amb prestatgeries, natures mortes ''trompe l'oeil'' que representen objectes lligats, clavats o enganxats a una taula, una mena del gènere que es feria molt popular als [[Estats Units]] en el segle XIX.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.164</ref>
 
Una altra varietat de trompe l'oeil representava objectes relacionats amb alguna professió, com en la pintura de [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]] ''Cavallet de pintor amb peça de fruita'', que mostra totes les eines de l'ofici del pintor.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.170</ref> També popular a la primera meitat del segle XVII va ser la pintura d'un ampli assortiment d'espècimens en forma [[al·legoria|al·legòrica]], com els "«cinc sentits"», els "«quatre continents"» o les "«quatre estacions"», mostrant una deessa o figura al·legòrica envoltada pels corresponents objectes naturals o realitzats per l'home.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.180-181</ref> [[Lubin Baugin]] va ser un artista que va realitzar natures mortes dirigides a mostrar la sensualitat amb aquest tipus d'al·legories, precisament una de les seves obres té per títol ''Els cinc sentits''.<ref name= "Souriau821"/>
 
[[Evaristo Baschenis]] va ser un pintor italià del Barroc que va treballar principalment a la seua ciutat natal de [[Bèrgam]]. És molt conegut per les seves natures mortes, principalment d'[[instruments musicals]]. [[Arcimboldo]] també italià, va desenvolupar a finals del [[cinquecento]] uns "«capritxos"» al·legòrics, quadres en què les natures mortes, els conjunts de flors, fruites, mariscs o peixos, creaven figures simbòliques representant les estacions o retrats de personatges on els caps humans estaven realitzats amb pintures realistes de verdures, fruites, arrels i marisc.<ref>[[#Pacciarotti|Pacciarotti 1998]]: p.374</ref>
 
== Referències ==
153

modificacions