Identitat lingüística: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
La identitat lingüística, coneguda també com identitat [[etnolingüística]], és el conjunt de trets lingüístics que cohesionen una col·lectivitat, que es construeix en la interacció comunicativa. El llenguatge actua com a element unificador entre els membres d'una mateixa comunitat cultural i lingüística.
[[Mollà]] i [[Viana]] (1989) identifiquen els components de la comunitat lingüística: comunitat de parla, interacció lingüística, compartició d'actituds i de normes d'ús i integració simbòlica. La relació entre tots aquests elements determina la integració dels membres d'una comunitat a través de la consciència lingüística. Per mantenir aquesta unitat és imprescindible la consciència de grup, el sentiment de pertinença a la unitat. Per això, els autors esmentats afirmen: “tot plegat apunta al fet que l'elaboració de la consciència lingüística és un procés determinant per a l'estabilitat i la reproducció d'una comunitat lingüística moderna i actual”<ref>A. Mollà; A, Viana (1989). Curs de lingüística. Alzira: Bromera, 2, 27
==Antecedents==
Les societats prealfabetitzades no tenien cap mena de consciència de pertinença a un mateix grup cultural ni lingüístic. De fet, abans de l'època del nacionalisme, la població no s'adonava que es parlava la mateixa llengua en un territori gran ni de la convivència de diferents dialectes. La llengua no tenia dimensió política ni cultural. A l'Edat Mitjana, l'adhesió a una comunitat per la llengua era un fet natural, inconscient. Era allò que s'ha anomenat una lleialtat per tradició, les societats modernes, afirmen Mollà i Viana, requereixen una lleialtat activa, conscient. El sentiment lingüístic unitari entre pobles catalanoparlants parteix del concepte medieval de 'nació': conjunt d'individus que parlen la mateixa llengua. El vehicle per a aquesta cohesió lingüística fou la Cancelleria Reial, organisme administratiu dels reis de la Corona d'Aragó, fundada al segle XIII, que la societat de l'època va prendre els seus documents com a models de [[normalització lingüística]] de la llengua catalana.
| |||