Països àrabs: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 4:
Les [[frontera|fronteres]] dels diversos estats foren traçades per les [[potències colonials europees]] als segles [[segle XIX|XIX]] i [[segle XX|XX]]. Sovint es tracta de línies rectes dibuixades damunt un mapa sense haver tingut en consideració les característiques geogràfiques i demogràfiques del territori, i en especial l´estructura freqüentment tribal de la societat.
 
El nacionalisme àrab va sorgir durant la segona meitat del segle XIX, junt amb altres nacionalismes al sí de l´[[Imperi Otomà]]. Després de la [[Segona Guerra Mundial]], es va produir un moviment anomenat [[panarabisme]] que aspirava a unir tots els països àrabs en una sola entitat política i que es va canalitzar en part mitjançant la [[Lliga ÁrabÀrab]], que s´havia creat el 1945. Només [[Síria]], l'[[Iraq]], [[Egipte]] i el [[Iemen|Iemen del Nord]] van experimentar una unificació de curta durada. Les divisions colonials històriques i l'extensió geogràfica foren les raons principals del fracàs del panarabisme. El [[nacionalisme àrab]] també va tenir la seva força a la regió a mitjan [[segle XX]] i formava part de l'ideari de diversos líders egipcis, algerians, libis, siris i iraquians. Destacats nacionalistes àrabs foren [[Gamal Abdel Nasser]] (Egipte), [[Ahmed Ben Bella]] (Algèria), [[Hafez al-Assad]] i [[Bashar al-Assad]] (Síria), [[Muammar el Gaddafi|Moammar al-Qadhafi]] (Líbia) i [[Mehdi Ben Barka]] (Marroc).
 
Els diversos països àrabs mantenen forts lligams entre ells. Ara bé, les diferents identitats nacionals s'han anat veient enfortides per les distintes realitats polítiques durant els últims 60 anys, amb la qual cosa cada cop és menys factible l'assoliment d'una única nació àrab. Les protestes populars per tot el Món Àrab de finals de 2010 i inicis de 2011 estigueren dirigides contra els Governs i la corrupció política associada, a més d´expressar l´exigència de millors oportunitats econòmiques i major llibertat política.