|
Avui en dia, se sap que les [[estacions de l'any]] es deuen al moviment de translació de la Terra al voltant del Sol; aquest cicle, s'anomena en astronomia [[any tròpic]] (365 dies, 5 hores, 48 minuts i 44 segons). Al ser l'any tròpic sensiblement més llarg que l'[[any lunar]] de 12 mesos (354 dies, 8 hores i 49 minuts), s'aniria desplaçant la Pasqua jueva indefectiblement cap a l'hivern, contràriament al precepte bíblic. Per evitar-ho, s'afegeix un tretzè mes al finalitzar l'any, cada vegada que la diferencia acumulativa entre l'any solar i el lunar, d'uns 11 dies per any, arriba a formar un mes complet.
L'any hebreu de traspàs és un any de 13 mesos, anomenat en hebreu ''xanà meübéret'' (שנה מעוברת, "any prenyat" o embolismal), metaforitzant alel mes afegit com si fos un fetus d'una dona en estat; i d'aquí que els mètodes d'institució d'aquest any, s'anomenin ''ibur'' (del hebreu עיבור, "prenyament"), i en català ''embolismal''. L'embolisme del calendari hebreu consisteix ena la duplicació del mes d'Adar, de manera que s'intercala un nou mes de 30 dies, anomenat ''Adar àlef'' (אדר א, "Adar A"), abans del mes d'Adar original, que passa a ser ''Adar bet'' (אדר ב, "Adar B"). La principal raó per la qual fou escollit per a la seva duplicació és per ser un mes immediatament anterior a Nissan, el mes de la primavera, el de la sortida d'Egipte i en el que se celebra la [[Pasqua (jueva)|Pasqua]], ''Péssah'' (פסח), segons indica la Bíblia: ''"En el mes d'abib (=primavera) no deixis de celebrar la Pasqua en honor del Senyor, el teu Déu, perquè una nit del mes d'abib ell et va fer sortir d'Egipte"'' ([[Deuteronomi]] 16:1). Un altre motiu radica en què Adar era antigament l'últim mes de l'any, i històricament es preferia fer l'afegit a finals d'any. Això s'assembla al que succeí amb el [[29 de febrer]], afegit justament allí perquè antigament era febrer l'últim mes de l'any [[Calendari julià|romà]].
El mètode original d'embolisme, desenvolupat al llarg del [[segle VI aC]], establia que es tindria ques'hauria d'afegir un mes més, en tres anys de cada cicle de vuit. En el [[segle V aC]], es va perfeccionar el sistema, estipulant-se que el mes afegit s'hauria de fer en set anys per a cada cicle de dinou. S'estima que aquestes tècniques tenen les seves arrels en els coneixements d'[[astronomia]] dels babilonis, molt adelantats peravançats a la seva època, i de l'astrònom grec [[Metó (astrònom)|Metó]] (segle V aC), i són acceptades fins ala dia d'avui. Segons les observacions de Metó, cada 19 anys (cicle de Metó), les llunes noves i la resta de fases de la lluna tornen a coincidir els mateixos dies de l'any (amb una diferència d'una hora i mitja aproximadament). D'això se'n dedueix que cada 19 anys coincidiran entre sí les dates del calendari hebreu i el gregorià. Tot i així, pot existir un petit desfasament d'un o dos dies, degut a moviments en el calendari hebreu per motius religiosos.
A l'any [[359]], el savi Hil·lel II va perfeccionar els càlculs i mètodes coneguts, i va establir els mecanismes d'embolisme de l'any emprats fins al dia d'avui, que han sigut corroborats per les últimes i més modernes observacions astronòmiques. Aquests càlculs ja eren coneguts des de centenars d'anys ençà, però fins aleshores es preferien els mètodes empírics per establir el començament del mes (visualització del naixement de la lluna), el començament de la primavera (en base a la maduració de les messes), i l'arribada de l'[[equinocci]] de primavera (moment en què el dia i la nit tenen la mateixa duració), mentre que els anuaris eren emprats solament en cas d'impediments, com en els dies nuvolosos.
|
