Calçó: diferència entre les revisions

Més modernament, i per extensió analògica, s’anomenas'anomena ''calçó'' (o, més pròpiament, ''[[pantaló-calçó]]'') un pantaló que arriba fins als turmells (o s’his'hi acosta), però que és molt arrapat del genoll cap avall, tot reproduint l’aspectel'aspecte que hom tenia en dur calçons tradicionals. En l’úsl'ús civil, normalment està dissenyat per a dur amb botes altes o amb mitjons alts. Entren en aquesta categoria la majoria de [[Pantaló de muntar|pantalons de muntar]].

Tot i tenir precedents antics i medievals (la ''braga''), al món euròpid els calçons curts, de la mena tradicional, foren la primera forma de pantaló pròpiament dit, o sigui, per a ús exclusivament extern, no utilitzable com a peça de roba interior. Els calçons sorgiren en el [[segle XV]] i es generalitzaren en el [[Segle XVI|XVI]]. [Alhora, com a peça de roba interior masculina sorgia el ''calçot'', substitut de la braga i avantpassat del [[calçotet]]. Des d’aquestd'aquest moment, els termes tradicionals per a aquestes peces de roba interior, ''braga'' i ''[[Calces|calça]]'', se circumscriuran a peces de roba interior femenina, més encara quan, a inicis del segle XIX, els homes deixaran de dur ''calces'' ([[Mitja|mitges]])]

A la França de les acaballes del [[segle XVIII]] el calçó havia esdevingut un símbol de l’aristocràcial'aristocràcia, atès que les classes populars urbanes ja vestien pantalons llargs de tipus modern; no és casual que, en el marc de la [[Revolució Francesa]], els membres de l’esquerral'esquerra popular s’autodesignessins'autodesignessin [[sans-culottes]] (‘sense calçons’).

Pels volts de [[1815]], en concloure el cicle de guerres de la Revolució i napoleòniques, es produí la síntesi que marcaria la indumentària euròpida de llavors ençà: model anglès per als homes, i francès per a les dones. Això comportà, arreu, el desplaçament dels calçons per part dels pantalons llargs, com ja s’havias'havia produït primer a França i tot seguit a Anglaterra. Es pot dir, doncs, que l’enfonsamentl'enfonsament de l’Anticl'Antic Règim comportà la fi dels calçons tradicionals. I aquest canvi vestimentari precedí i tot el de l’estructural'estructura sociopolítica: en medis urbans era un fet consumat pels volts de [[1820]], fins i tot allà on persistia l’absolutismel'absolutisme de base feudal. La substitució afectà també, amb ritme més lent, la versió popular dels calçons usada en medis rurals, de la qual són testimoni, per exemple, els [[Calçó de bufes|calçons de bufes]] mallorquins i els [[saragüells]] del País Valencià i les Terres de l’Ebrel'Ebre, que encara hi eren el vestit quaotidià en el darrer quart del segle XIX.

Des d’inicisd'inicis del [[segle XIX]] els calçons de tipus tradicional només s’hans'han emprat en ocasions molt cerimonials i molt vinculades a la tradició precapitalista.

Els bombatxos curts, els pantalons de muntar, els pantalons de golf (molt populars com a roba informal, i també per a infants i adolescents, entre finals del [[segle XIX]] i els [[Dècada del 1930|anys trenta]]: vegeu [[Tintín]]) i d’altresd'altres s’hans'han desenvolupat tenint ja el pantaló llarg com a punt de referència; són calçons des del punt de vista estrictament tipològic, però no tenen cap filiació directa amb els calçons tradicionals.

Els calçons del tipus tradicional –fins als genolls— formaren part de l’uniformel'uniforme militar en el mateix període que de la indumentària civil: entre els segles XVI i XVIII, aproximadament. Com entre els civils, es duien amb mitges i es combinaven amb sabates de sivella, tot i que entre molts cossos militars també sovintejaven les [[botina|botines]], les [[bota alta|botes altes]] i, fins i tot, les [[bota de cuixal|botes de cuixal]].

Sense relació directa amb els calçons tradicionals, durant la primera meitat del segle XX la pràctica totalitat dels exèrcits vestí l’oficialitatl'oficialitat amb [[pantalons de muntar]], que sovint eren calçons, combinats amb botes altes.

Com es pot veure, en aquest període també hi hagué exèrcits que continuaren usant pantalons llargs "normals" per a la tropa; foren minoritaris, però el nombre augmentà des dels anys trenta. Alemanya fou el cas més remarcable, ininterrompudament; també el Regne Unit, tot i dur-los amb benes. Allà on persistien aqueixos pantalons, es podien combinar bé amb botes altes (cas d’Alemanyad'Alemanya), bé amb botes de mitja canya (cas del Regne Unit, Irlanda, Polònia, etc.), cobertes o no.

Un cas especial fou el de l'URSS. D'ençà la introducció d’uniformed'uniforme propi i distintiu per a l'[[Exèrcit Roig]] ([[1919]], amb la [[budiónovka]], etc.), la tropa dugué pantalons-calçons de tipus de muntar, però normalment combinats amb botes altes. Aquest ús sobreviuria a la restauració de la tradició militar tsarista en el camp uniformològic (1935-1943), i persistiria molt de temps: a les Forces Armades de l'URSS els pantalons llargs de campanya ([[pantalons multibutxaca]]) aparegueren per primera volta a inicis dels anys vuitanta entre les tropes d'intervenció a l'Afganistan, i no es generalitzarien fins al reglament uniformològic de 1988; per a passeig els pantalons-calçons ja els havien substituïts els pantalons de vestir, llargs i rectes, per a tots els graus, arran el reglament de 1969.