Associació Wagneriana de Barcelona: diferència entre les revisions

::{{cita|''(...)Recordo la primera vegada que vaig sentir Parcival com l'emoció mñesmés gran de la meva vida. D'aquesta impressió en nasqué la nostra Associació Wagneriana, amb l'idea de propagar i defensar les obres del Mestre, i mercès a la bona voluntat d'un estol d'amics i companys fidels que'ns hem seguit durant dotze anys, hem pogut arribar a llençar el programa dels Festivals, que tan bona acollida han tingut en el món musical de Barcelona.''<ref>''El Teatre Català''. Barcelona. Núm. 66, any II (31 de maig de 1913). Inclou "Interviu amb en Joaquim Pena", de Lluís Sisquella.</ref>}}

[[Anselm Clavé]] fou el primer que donà a conèixer pràcticament l’obra de [[Wagner]] el [[1862]], dirigint per primera vegada a [[Espanya]] l’òpera [[Tannhäuser]], un any més tard que aquesta fos estrenada a l’[[Òpera de París]]. Tanmateix, l’Inclit Pedrell fou qui parlà primer de les teories del mestre i de la seva revolucionària acció en un fogós article titulat ''La música del porvenir'', publicat al ''Almenaque musical del año 1868'', imprès per la redacció ''España musical''. Així van néixer els primer wagnerians espanyols. Però no s’acontentaren simplement amb la propaganda escrita, sinó que es va arribar a contruirconstruir la [[Sociedad Wagner]], la primera agrupació wagnerista, entorn [[1875]], en la qual s’agrupaven els homes que farien possible que [[Barcelona]] es convertís en una de les ciutats més fervorosament [[wagnerianes]] del món. <ref>Revista Musical Catalana. ''Associació Wagneriana''. 1913, núm. 114., pàg. 145-6. Barcelona: Biblioteca de Catalunya</ref>

Durant els primers anys del [[segle XX]] aquesta [[entitat]] va ser molt activa, i una de les més vives. Posteriorment, va quedar diluïda en el florent moviment associatiu que propicià l’aparició d’altres entitats i en la creixent penetració d’estètiques allunyades o enfrontades al [[wagnerisme]]. Bona part dels promotors de la idea formaven part del consell de redacció de la revista [[Joventut]], que fins a la seva dissolució l’any [[1906]], van crear un front actiu per defensar el [[wagnerisme]] i el rigor interpretatiu en qualsevol manifestació musical. L'activitat de l'Associació defensà apassionadament el respecte rigorós de les creacions wagnerianas, criticantscriticant el que anomenaven ''versions italianes'' de les mateixes, en que es suprimien nombrosos fragments dels drames<ref>Associació Wagneriana. Primera reunió: protesta manuscrita per l' execució d' ''El capvespre dels Déus'' al Gran Teatre del Liceu. Barcelona, 1901. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref>. Van aconseguir grans fites, tan significatives com el tancament de la llum de la sala en les representacions operístiques al [[Liceu]]; l’estrena consecutiva de les òperes de [[Wagner]] amb un creixent rigor,; la interpretació sencera de la Tetralogia el [[1910]], amb la participació del director musical [[Franz Beidler]], espòs de [[Isolda Wagner]]<ref>''Teatralia: número Wagner''. Barcelona. Núm. 64, any III (26 de març de 1910). Inclou "Interview ab en Joaquim Pena".</ref>; i la cel.lebració del ''Festival Sagrat'' en ocasió del centenari del naixement de Wagner<ref>Associació Wagneriana: Programa de mà dels concerts del ''Centenari de Ricart Wagner, 22 maig 1813-1913, Palau de la Música Catalana''. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref> al [[Palau de la Música Catalana]], amb el concurs de l'[[Orfeó Català]] i de la [[Orquestra Simfònica de Barcelona]], representant [[Parsifal]] amb la interpretació de [[Francesc Viñas]] i [[Lina Passini Vitale]].<ref name="AVIÑOA01"/>En canvi, l'ambiciós projecte de la posada en escena de [[Parsifal]] al Monestir de Piedra el 1912, en cooperació amb l'Associació Wagneriana de Madrid (creada en 1911 i presidida pel [[Duc d'Alba]] va quedar frustrat, i amb ell la temptativa d'establir un lloc de referència significativa pels wagnerians seguint l'exemple de Bayreuth<ref>El Teatre Català''. Barcelona. Núm. 66, any II (31 de maig de 1913). Inclou "Interviu amb en Joaquim Pena", de Lluís Sisquella.</ref>. L'interès pel respecte a la integritat de la creació wagneriana comportà també que els escenògrafs encarregats de la posada en escena a Barcelona, [[Fèlix Urgellès]] i [[Oleguer Junyent]], es desplacessin a [[Baviera]] per conèixer els muntatges originals.

*La cel.lebració de 15 concerts de fragments wagnerians i de nombrosos concerts dedicats a altres compositors, entre d'altres [[Palestrina]], [[Rameau]], [[Bach]], [[Händel]], [[Berlioz]], [[Debussy]], [[Liszt]], [[Ravel]] o [[Fauré]].Entre els concertistes e intèrprets destacats, locals i internacionals, destaquen [[Franz Fischer]]<ref>Associació Wagneriana: Programa de mà del concert de Franz Fischer. Barcelona, 1901. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref>, [[Isaac Albéniz]], [[Ramon Blanchart]]<ref>Audició Wagneriana, Associació Wagneriana, Barcelona, 13 de juny de 1903.</ref>, [[Enric Granados]]<ref>Sessió Schumann, Associació Wagneriana, Barcelona, 19 de juny de 1904.</ref> o [[Mercè Plantada]] i [[Blai Net]]<ref>Associació Wagneriana: Programes de àmà del concert de Mercè Plantada i Blai Net, Sala Mozart, 27 de febrer de 1916. Biblioteca Nacional de Catalunya.</ref>.

* Un total de 175 conferències dedicades a l'art wagnerià o a diferents temàtiques artístiques o filosòfiques: [[Adrià Gual]], "L'art escènica y el drama wagnerià"; [[Alfons Par]], "Shakespeare"; [[Joan Maragall]], "El drama musical de Mozart"; [[Lauro Clariana]], "Harmonías entre la ciencia y la música"; [[Miguel Domènech Español]], "Parcival considerat com apoteosi musical de la religió catalana". Entre la nòmina de conferenciants il.lustres destaquen tambètambé [[Felip Pedrell]], [[Manuel de Montoliu]] o [[Xavier Viura]].

* Pel que respecta a les publicacions i edicions de l'Associació en destaquen nombroses reduccions per a piano i cant (impreses a Alemanya) i, principalment, les traduccions al català dels drames wagnerians, destacant-ne les edicions de:[[Lohengrin]], 1906, (Il.lustracions d'[[Adrià Gual]]); [[Tannhäuser]], 1908 (Il.lustracions d'[[Alexandre de Riquer]]); [[Tristany i Isolda]], 1910, (Il.lustracions de [[Joaquim Figuerola]]). Es traduïren tanmateix les obres teòriques de Wagner: ''Música del pervindre'', ''L'Art y la Revolució'', ''Òpera y drama'', així com textostexts de [[Nietzsche]], [[Schopenhauer]], [[Liszt]], [[Carlyle]] o [[Lichtenberger]] o l'estudi monogràfic ''El drama wagnerià'' de [[Chamberlain]]<ref>Houston Stewart Chamberlain. ''El drama wagnerià''. Barcelona: Associació Wagneriana, 1902. Traducció de Joaquim Pena.</ref>. L'aspecte editorial de l'Associació continuà amb una certa intensitat més enllà d'aquesta primera etapa, fins 1929.

Fou mèrit d’aquesta associació l’interès per la música wagneriana que sorgí en la [[societat]] [[catalana]] del primer terç de segle, així com el caràcter seriós i culte que van adquirir els concerts públics i privats. També els cicles de conferències que l’entitat programava, a càrrec de personalitats de procedència diversa que parlaven de temàtiques variades com el nacionalisme musical, l’estètica wagneriana, l’obra de Chopin, Schubert, Shakespeare, els vincles entre la ciència i la música, etc. La influència de l’associació també va ser significativa per les escoles catalanes de declamació i cant per les excel•lentsexcel.lents traduccions prosòdiques dels textos de [[Wagner]], que editava ''[[L’Avenç]]'', i que en algunes ocasions puntuals van ser utilitzades per [[Francesc Viñas]] i [[Joan Raventós]] en les seves interpretacions del repertori wagnerià.<ref>AVIÑOA, Xosé. Història de la Música Catala, Valenciana i Balear. Vol: IV, 1999.</ref>