En els inicis dels processos fotogràfics del [[colodióncol·lodió humit]] i del [[gelatinobromurgelatina-bromur]] les imatges s'obtenien per contacte entre els negatius i els papers fotogràfics de manera que tots dos havien de tenir la mateixa mida. Entre els primers intents d'aconseguir imatges més grans es troben els treballs en [[òptica]] aplicada de [[Nöel Lerebours]] a [[1953]], [[Jules Jamin]] a [[1954]], Woodward a [[1959]] o [[Désiré van Monckhoven]] a [[1865]], però va ser necessari disposar d'electricitat per a que l'ampliació de les fotografies es fes de manera generalitzada.<ref>{{citar llibre|cognom = SOUGEZ|nom = ML|coautors = Pérez Gallardo, H.|títol = Diccionari d'història de la fotografia|data =|any = 2003|editorial = Ediciones Cátedra|lloc = Madrid|isbn = 84-376-2038-4|pàgines = 35}}</ref>
La necessitat de l'ampliadora va augmentar en estendre's la utilització de la pel·lícula de rotlles popularitzada per [[George Eastman]] i l'ús de càmeres cada vegada més lleugeres i versàtils, com ara la [[Leica]] dissenyada per [[Oskar Barnack]] per a ser utilitzada amb [[pel·lícula de 35 mm]]. Aquests factors van convertir l'ampliadora en l'element central del laboratori fotogràfic a la fotografia del [[segle XX]].
