Disc flexible: diferència entre les revisions

Les mides dels disquets solen denominar-se utilitzant el [[Sistema Anglosaxó d'Unitats]], fins i tot en els països en què el [[Sistema Internacional d'Unitats]] és l'estàndard, sense tenir en compte que, en alguns casos, aquests estan definits en el sistema mètric (per exemple el disquet de 3 ½ polzades mesura en realitat 9 cm). De forma general, les capacitats dels discs formatats s'estableixen en termes de kilobytes binaris (1 sector sol tenir 512 bytes). No obstant això, les mides recents dels discos esse solen denominar en estranyes unitats híbrides, és a dir, un disc de "1,44 megabytes" té en realitat {{subratllat| '' 1.44 × 1000 × 1024 bytes '' }}, i no 1.44 × 1024 × 1024 bytes, ni 1.44 × 1000 × 1000.

També va ser utilitzat en la indústria dels [[videojoc]]s, quan [[Nintendo]] va crear un format propi de disquet, semblant a l'actual de 3 1/2, per utilitzar amb un perifèric dissenyat per a la consola [[Famicom]] anomenat [[Famicom Disk Drive]]. No obstant això, només es va llançar al [[Japó]]. També es venien disquets en blanc, per gravar jocs al carrer, mitjançant màquines automàtiques instal.·lades en alguns llocs del Japó.

Amb l'arribada de la dècada dels [[Dècada del 1990|noranta]], l'augment de la mida del programari va fer que molts programes es distribuïssin en conjunts de disquets. Cap a mitjans dels noranta, la distribució del programari va ser migrat gradualment cap al [[CD-ROM]], i es van introduir formats de còpies de seguretat de major densitat, com els [[disc Zip|discs Zip]] de [[Iomega]] . Així mateix, en grans, mitjanes i fins i tot petites empreses, les còpies de seguretat van començar a efectuar-se de manera sistemàtica en [[cinta magnètica|cintes magnètiques]] d'alta capacitat i molt baix cost, com [[cinta d'àudio digital|cintes d'àudio digitals (DAT)]] o ''[[streamer]]s''. Amb l'arribada de l'accés total a la [[Internet]], de les xarxes [[Ethernet]] barates i de les [[memòria flash|memòries flash]] o [[memòria USB|USB]] de baix cost, els disquets han deixat de ser necessaris per a la transferència ràpida de dades.

L'aparició i comercialització a gran escala d'unitats gravadores de [[disc òptic|discs òptics]] i [[Disc compacte|compactes]], i d'unitats de CD gravable i re-gravable ([[CD-R]] / [[CD-RW]]), l'abaratiment exponencial i progressiu dels seus costos de producció i preus de venda al consumidor, i la seva introducció gradual i posterior generalització en la majoria d'ordinadors personals i de llars, així com la innovació de nous formats i estàndards ( [[Disc compacte|CD]] de 80 minuts, d'alta densitat, [[DVD]], DVD de doble cara o doble capa, [[HD DVD]], [[Blu-Ray]], etc.) que poc a poc van multiplicant la capacitat i velocitat d'emmagatzematge, han permès la substitució gradual dels enutjosos sistemes de cinta magnètica per accessibles i ràpids sistemes de disc òptic com a suport principal i generalitzat de còpies de seguretat. Un intent a finals dels noranta (sense èxit en el mercat), de continuar amb els disquets va ser el [[SuperDisk]] (LS-120), amb una capacitat de 120 MB (en realitat 120.375 MiB <ref> 6.848 cilindres x 36 blocs/cilindre x 512 bytes, consulteu http://linuxcommand.org/man_pages/floppy8.html </ref>), sent el lector compatible amb els disquets estàndard de 3 ½ polzades.