Dámaso Alonso: diferència entre les revisions

Dámaso Alonso va néixer a Madrid i va passar la seva infantesa a [[La Felguera]] ([[Principat d'Astúries]]). Va estudiar a Madrid amb els jesuïtes de Chamartín. És un dels integrants de l'anomenada [[Generación del 27]], tot i que també se'l sol enquadrar dins la primera generació de la postguerra. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va formar al [[Centro de Estudios Históricos]] dirigit per [[Ramón Menéndez Pidal]] y va prendre part activa en les activitats de la [[Residencia de Estudiantes]] dirigida pel [[Krausismo|krausista]] [[Alberto Jiménez Fraud]]. Allí conegué [[Federico García Lorca]], [[Luis Buñuel]], [[Pepín Bello]] i [[Salvador Dalí]]; també coneixerà durant les vacances de 1917 qui serà el seu gran amic, [[Vicente Aleixandre]], amb el que conviurà a l'Espanya franquista. Va col.·laborar a la ''Revista de Occidente'' i a ''Los Cuatro Vientos'', i va reivindicar la segona etapa, la [[Culteranismo|culterana]], de la poesia de [[Luis de Góngora]], elaborant, a fi d'explicar-la, una gran teoria de l'expressió poètica denominada [[Estilística]]. Va fer una edició crítica de ''[[Las Soledades]]'' (1927) de l'esmentat poeta, acompanyada d'una paràfrasis explicativa de la mateixa. Més tard, publicaria altres edicions i estudis sobre l'autor barroc. Fou professor a Oxford durant dos anys i després fou catedràtic de la Universitat de València i posteriorment de Filologia romànica a la Universitat de Madrid. Precisament, en aquesta última, va formar, entre d'altres, [[Fernando Lázaro Carreter]]. El 1959 fou elegit membre de la [[Real Academia de la Historia]]. També va rebre el Premio Cervantes l'any 1978. Va morir, víctima d'un infart, l'any 1990.

Se sol classificar com a poesia pura, inspirada en el gran [[Juan Ramón Jiménez]] el seu llibre ''Poemas puros, poemillas de la ciudad'' (1924). A partir del 1939, el gran cop que va suposar la [[Guerra Civil]] i la postguerra el van commoure profundament i publica la seva obra més important, ''[[Hijos de la ira]]'' (1944; segona edició corregida i augmentada l'any 1946) on, inspirant-se en el procediment estilístic del paral.·lelisme progressiu present en la poesía bíblica dels salms penitencials i en la filosofia [[Existencialismo|existencialista]] de postguerra, expressa una visió esquinçada i ombrívola de la condició humana, usant llargs versicles i un llenguatge violent que fins i tot dóna cabuda a un lèxic vulgar i malsonant. Acusa, maleeix i protesta el grotesc espectacle del món, immers aleshores en una terrible guerra global.

Varen seguir aquesta obra senyera, que inaugura i inspira l'anomenada [[Poesía desarraigada]] (juntament a ''Sombra del paraíso'' del seu amic [[Vicente Aleixandre]]), ''Hombre y Dios'' (1955) i ''Oscura noticia'' (1959), dos llibres lírics de ''poesia desarrelada'' d'una molt personal religiositat. El títol de l'últim procedeix de [[San Juan de la Cruz]]: «''La noticia que te infunde Dios, es oscura''». Es deixa notar una emprempta existencialista i és visible la influència de [[James Joyce]], la novel.·la del qual, ''Retrato del artista adolescente'', había traduït Alonso sota l'anagramàtic pseudònim de ''Alfonso Donado'', l'any 1926. En la línia d'aquesta temàtica religiosa, la seva última obra és ''Duda y amor sobre el Ser Supremo'' (1985).

Va fundar la col.·lecció ''Biblioteca Románica Hispánica'', dins també de l'esmentada editorial, i fou director de la ''Revista de Filología Española''. Com a director de la ''Real Academia Española de la Lengua'' va procurar unir en una tasca comú la resta d'acadèmies americanes de la llengua, a fi d'evitar o enderrerir la temuda fragmentació lingüística de l'idioma. La seva amplíssima biblioteca especialitzada fou donada a la Real Academia Española.

*''Álbum. Versos de juventud'', B., Tusquets, 1993 (Edició d' Alejandro Duque Amusco i María-Jesús Velo. Amb Vicente Aleixandre i altres).