Anarquisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m enllaç |
ref |
||
Línia 33:
La teoria i acció anarquista s'han centrat en el [[Anarcosindicalisme|sindicalisme revolucionari]], la [[rebel·lió]] pacífica o violenta i l'[[acció directa]]. Els moviments anarquistes han defugit la formació de [[Partit polític|partits polítics]] i la participació en institucions [[govern]]amentals, amb la notable excepció de la [[Revolució social espanyola de 1936|revolució social del 1936]] durant la [[Guerra Civil Espanyola]]. Les seves teories i models de conducta han influït àmpliament la societat europea sobretot els segles XIX i principis del XX, però l'objectiu específicament revolucionari acostumava ha quedat circumscrit a les organitzacions obreres.{{Citació necessària}}
L'anarquisme com a [[moviment social]] de masses ha patit periòdicament fluctuacions de popularitat. La tendència central de l'anarquisme com a moviment social ha estat representada per l'[[Comunisme llibertari|anarco-comunisme]] i l'[[anarcosindicalisme]], amb l'[[anarquisme individualista]] essent sobretot un fenomen literari <ref>[[Alexandre Skirda|Skirda, Alexandre]]. ''Facing the Enemy: A History of Anarchist Organization from Proudhon to May 1968''. AK Press, 2002, p. 191.</ref> que no obstant això va tenir un impacte en els corrents més grans <ref>L'historiador català Xavier Diez informa que la premsa anarquista individualista espanyola va ser àmpliament llegida pels membres del [[comunisme llibertari]] els grups i els membres de la [[anarcosindicalista]] [[Confederació Nacional del Treball | CNT]]. També hi va haver el cas dels anarquistes individualistes prominents com [[Federico Urales]] i [[Miguel Giménez Igualada]] que eren membres de la [[Confederació Nacional del Treball | CNT]] i J. Elizalde que va ser membre fundador i primer secretari de la [[Federació Anarquista Ibèrica]] . Xavier Diez. ''El anarquismo individualista en España: 1923–1938.'' ISBN 978-84-96044-87-6</ref> i els individualistes també han participat en grans organitzacions anarquistes. <ref><!--The exact location of this excerpt should be added to the reference.-->{{cite web |url=http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |title=Pensée et action des anarchistes en France: 1950–1970 |last=Guérin |first=Cédric |page= |pages= |at= |language=French |archiveurl=http://web.archive.org/web/20070930014916/http://public.federation-anarchiste.org/IMG/pdf/Cedric_Guerin_Histoire_du_mvt_libertaire_1950_1970.pdf |archivedate=30 September 2007 |deadurl=yes |quote=Dins el [[sintetisme]] de la organització anarquista, la [[Fédération Anarchiste]], existia una tendència anarquista individualista al costat dels anarco-comunistes i anarcosindicalistes corrents. Els anarquistes individualistes que participaven a la [[Fédéració Anarchiste]] incloien [[Charles-Auguste Bontemps]], Georges Vincey i André Arru.}}</ref><ref>A Itàlia, el 1945, durant el Congrés Fundador de la [[Federació Anarquista Italiana]], hi havia un grup d'anarquistes individualistes dirigit per Cesare Zaccaria que era un anarquista important de l'època.[http://www.katesharpleylibrary.net/73n6nh Cesare Zaccaria (19 August 1897-October 1961) by Pier Carlo Masini and Paul Sharkey]</ref> Molts anarquistes [[Principi de no agressió|s'oposen a totes les formes d'agressió]], donant suport a la [[defensa pròpia]] o la [[no-violència]] ([[anarcopacifisme]]),<ref
L'anarquisme ha rebut una forta oposició per part de governs i adversaris de tot l'arc polític. Els seus plantejaments han estat acusats d'[[Utopia|utòpics]] i mancats d'una estratègia realista per a solucionar els problemes contemporanis. Els anarquistes defensen que encara no ha hagut cap oportunitat de posar la teoria anarquista en pràctica, donat que tots els intents han estat derrotats no amb millors arguments sinó amb la violència i la repressió.<ref>[[#Ferrer|Ferrer 2006]]: p. 5</ref>
| |||