Escacs d'amor: diferència entre les revisions

'''Escacs d'amor''', o '''Hobra intitulada scachs d'amor feta per don Francí de Castelvi e Narcis Vinyoles e mossen Fenollar''', en el seu títol original complet, és una obra poètica cooperativa, escrita en [[llengua catalana|català]] pels valencians [[Francesc de Castellví i de Vic|Francesc de Castellví]], [[Narcís Vinyoles]] i [[Bernat Fenollar]]. L'obra escrita en ple [[Segle d'or valencià]], al darrer quart del [[segle XV]] (cap a [[1475]]), té l’aparençal'aparença formal d’unad'una disputa, i sota el fil conductor d’unad'una partida d’d'[[escacs]], que hi és referida íntegrament, s’his'hi plantegen situacions galants, a partir del simbolisme atorgat a cadascuna de les peces que entren en acció, o al de les que es veuen afectades per ella; així mateix s’his'hi expliquen algunes de les [[Reglament dels escacs|regles del joc]] i la [[lliçó]] moral que es pot extreure de cada jugada.

A ''Escacs d’amord'amor'' s’his'hi reprodueix per primera vegada en la història una partida d’escacsd'escacs amb les [[Reglament dels escacs|regles actuals del joc]],<ref>[http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Karpov/apoya/dama/valenciana/elpepuespval/20051108elpval_32/Tes ''Karpov apoya a la dama valenciana''] Referència a Schacs d'amor dins l'article al diari EL PAIS, 18/11/2005. {{es}}</ref> i que s'estengueren ràpidament per Europa a partir de la publicació el [[1495]] del tractat d'escacs de [[Francesc Vicent]].

== Pla de l’obral'obra ==

L’obraL'obra es planteja com la típica disputa poètica, de moda en el [[segle XV]], entre dos rivals moderats per un àrbitre o jutge, però la seva complexitat formal només permet la seva culminació exitosa a partir d’unad'una planificació prèvia per part dels autors.

El poema conté 64 estrofes, que corresponen al nombre de les caselles de l’escaquerl'escaquer, cadascuna té nou versos; les estrofes s’agrupens'agrupen de tres en tres, la primera representa el moviment de les peces vermelles, (Castellví), la segona, el de les verdes, (Vinyoles) i la tercera, un comentari de l’àrbitrel'àrbitre sobre les regles i un judici moral escaient (Fenollar). Les tres primeres estrofes són de presentació i la resta de desenvolupament de la partida, essent la darrera la del [[escac i mat|mat]].

Vinyoles, juga amb les verdes, l’equivalentl'equivalent modern de les quals serien les [[Blanques i negres en escacs|negres]], porta el ''joc de Venus''; el seu crit de guerra és ''Glòria''; el Rei és Honor, la Reina la Bellesa, els Rocs la Vergonya, els Cavalls Desdenys, els Alfils Dolços esguards i els Peons Cortesies.

Aquesta partida és la primera de la història, en la que s'empren les regles modernes dels escacs, de la qual ens n'ha quedat un registre íntegre. Seguarment no fou una partida realment jugada, sino inventada i prèviament dissenyada per tal que s’encabíss'encabís a les dimensions del poema, 64 estrofes per cadascuna de les caselles del tauler. Presenta els primer registre històric del moviment actual de la [[dama (escacs)|dama]], cosa que, pràcticament, tanca les innovacions del [[reglament dels escacs]], tal i com avui el coneixem.

Si des del punt de vista formal el poema és una filigrana que acredita la complexitat tècnica que assolí el català a finals del segle XV, en el context valencià, és en la història dels escacs on assoleix el seu màxim interès, ja que documenta per primera vegada la nova funció i moviments de la dama (que substitueix l’anticl'antic alferes), redefineix la mobilitat de l’alfill'alfil i registra la jugada de l'enroc; així mateix esbossa les regles modernes del joc, i les reflecteix clarament en una partida sencera que és representada per primera vegada.

El poema és un clar precedent del llibre de [[Francesc Vicent]] ''Llibre dels jochs partits dels escacs en nombre de cent'', publicat el [[1495]], que serví de referència a tota la literatura posterior sobre els escacs, cosa que situa en el context cultural català, i específicament en el valencià, l’origenl'origen de la forma moderna de jugar-lo, en contraposició a les teories itàliques o castellanes, que es fonamenten en proves de data posterior.