Ortografia natural: diferència entre les revisions

'''Ortografia natural''' és diu de l'estadi de coneixement ortògràficortogràfic de l'infant que sap separar correctament els mots i representa els [[fonema|fonemes]] per signes correctes o equivalents.<ref>Joan Mallart i Navarra, ''Didàctica de la llengua, Volum 3 de Diccionaris d'especialitat'', Edicions Universitat Barcelona, 2001, pàgines 126, ISBN 9788476023525</ref> S'oposa a l’'''ortografia arbitrària,''' que es la que es fa segons les regles i excepcions que vigeixen, o bé l'[[ortografia]] al sentit comú.<ref>Joan Mallart i Navarra, ''íbidem''</ref>

[[Fitxer:Ortografiacatala.jpg|thumb|right|Confondre ''bou'' i ''vou'' al català oriental és un error<br>d'ortografia arbitrària, però no<br>d'ortografia natural]]Al moment que comença a aprendre a escriure, l'infant aplica de manera natural i espontàneaespontània [[grafema|grafemes]] que associa amb els sons de la llengua que entènentén al seu entorn, en un estadi al qual encara no coneix o domina totes les convençionsconvencions de l'ortografia oficial amb les arbitrarietats de les regles d'una llengua a la qual els mateixos fonemes no s'escriuen sempre de la mateixa manera.

Exemples d'ortografia natural en català oriental: ''trevall'' per treball, ''abuca'' per abocar.<ref name = AG>Alexandre Galí, citat per: Pere Solà (redacció), ''Actes de les 5enes Jornades d'Història de l'Educació als Països Catalans: Vic, del 31 de març al 2 d'abril de 1982'', Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1984, pàgines 311-312, ISBN 9788460034100</ref> Una bona ortografia natural és un indici que l'infant sap distingir tots els sons d'una paraula i en bon ordre, una habilitat indispensable per a aprendre l'ortografia correcte. Faltes d'ortografia natural, és a saber quan l'escrit no correspóncorrespon fonèticament al so de la paraula, per exemple ''prota'' en lloc de ''porta'', són un senyal de llacunes desenvolupamentals o altres problemes.<ref>Helena Alvarado Alonso, [http://www.educat.cat/bloc/?p=2055 «Perfil neuropsicològic de la dislèxia. Un estudi a través de 50 casos»], ''Educat, revista de psicopedagogia'', 13 de maig de 2013</ref><ref>Joan Oller i Mas & Marta Prim i Sabrià, [http://www.recercat.net/bitstream/handle/2072/196427/OllerMasJoanR-ETISa2010-11-1.pdf?sequence=1 ''Desenvolupament d’una aplicació per ajudar a detectar la dislèxia'',] Universitat autònoma de Barcelona, Juliol de 2011, pàgina 7</ref>

Per adquirir aquest primer estadi de l'escriptura, és important que l'infant hagi atenyitaconseguit un estadi de desenvolupament de la discriminació auditiva suficient i que coneix la pronúncia correcta. Aquest darrer pot ser difícil quan surt d'una família a la qual no parla la llengua de l'ensenyament o un dialecte força diferent. És un dels arguments majors per a organitzar una [[educació infantil]] amb una [[Immersió lingüística|immersió]] de qualitat, obligatòria des de molt jove, per tal d'evitar retards quan passa a l'[[escola primària]]. L'educació infantil fomenta entre altres, l'la integració d'immigrants i pot contribuir considerablement a la prevenció de retards pedagògispedagògics més difícils per a recuperar més tard.<ref>''Sprachentwicklung und Sprachförderung - Grundlagen für die pädagogische Praxis {{de}}'', ''Kindergarten Heute'', número temàtic, Freiburg, Herder, 2004, ISBN 978-3-451-00098-0 (en català: ''Desenvolupament de la llengua i foment de la llengua: principis de la pràctica pedagògica'' número especial de ''Educació infantil avui'')</ref>

Es considera en termes generals que els errors d'ortografia natural han de desaparèixer cap als huit o nou anys. La persistència d'errors d'ortografia natural pot ser un [[símptoma]] d'altres problemes: mal domini de la llengua ensenyada, [[dislèxia]], [[sordesa]] parcial (perifèrica: a l'orella, central: al cervell), retard de desenvolupament general i altres. Pot necessitar una atenció [[logopèdia|logopèdica]], [[psicologia|psicolòlgicapsicològica]], [[pedagogia|pedagògica]] o medical.

A certs països, com l'[[Alemanya]], per raons d'[[ideologia]] pedagògica a la segona meitat del [[segle XX]], certs pèrits van preconitzar que calia respectar l'espontaneitatespontaneïtat dels nens i que la creativitat de l'expressió era més important que el domini de l'ortografia. Aquesta arribaria per si mateixa amb el temps. L'entrenament enutjós de l'ortografia arbitrària hauria sigut una cosa passada de moda. Estudis científics més recents van demostrar que això no és pas el cas i que, ans al contrari si s'espera massa temps abans de corrigircorregir el nen, els grafemes erronis es fixen al cervell. El desaprenentatge d'habituds encastades esdevé cada dia més difícil. L'adquisició de l'ortografia es compara a l'aprenentatge d'un instrument de música o d'un esport al qual es preferablepreferible d'aprendre els moviments correctes des de l'inici. La repetició i l'entrenatgeentrenament interminable, fins que el moviment es fa correctament semblen les úniques vies efectiuesefectives.<ref>''Die Recht Schreip-Katerstrofe: Warum unsere Kinder nicht mehr richtig schreiben lernen {{de}}'', ''[[Der Spiegel]],'' 2013, número 25, pàgina 96 ss. (En català: ''La gatàstrofa de lort o crafia: per què els nostres nens ja no aprenen a escriure com cal)''</ref> La pedagogia moderna va desenvolupar moltes eines per tal d'amenitzar-lo.<ref>Vegeu-ne un exemple: Araceli Salas i Vallespir et alii, [http://www.caib.es/govern/archivo.do?id=1044927. «Pautes i estratègies per optimitzar el procés d’aprenentatge»], ''Protocols de detecció i actuació en dislèxia'', 2010, pàgina 12</ref> El que sí que no funciona es donar copets als dits o castigar el nen que fa un error en posar-li orelles d'ase al cap.<ref>[http://www.onderwijserfgoed.nl/content/met-de-plak-en-de-roe-0 «Met de plak en de roe: het wettelijk verbod op lijfstraffen»{{nl}}], ''De canon van het onderwijs'', Onderwijserfgoed, (en català: Amb la llença i l'assot: la prohibició dels càstigs corporals)</ref>

L'idea d'una escriptura fonètica (un so = un grafema), sembla atractiu però a la pràctica és impossible a realitzar: la pronúncia de la llengua es canvia al temps i a l'espai (variants d'accent) i cal una convenció arbitrària, per tal de mantenir la unitat de la llengua. Segons les llengües, quan la diferència entre l'ortografia i la pronúncia s'exacerba, grups comencen a actuar per una [[reforma ortogràfica]]. Ja al [[segle XIX]] [[George Bernard Shaw]] en una [[paròdia]] sobre les irregularitats de l'[[anglès]] proposà de canviar l'ortografia de ''fish'' en ''[[ghoti]].'' Altres tenen a reconèixer l'[[etimologia]] i preféreixenprefereixen ''philosophia'' a filosofia.

Reformar o no reformar, tal era també la qüestioqüestió que [[Pompeu Fabra i Poch]] es posava quan el 1913 l'[[institut d'Estudis Catalans]] publicà les ''[[Normes ortogràfiques]]''. No tots van acceptar el reemplaçament de l'antic ''ab'' per ''amb'', la supressió del dígraf ''ch,'' reemplaçat segons els casos per un ''c'' o per un ''x'' o ''tx'' i que només subsisteix en cognoms (Bosch, Llach).<ref>[[Pompeu Fabra i Poch]], «Lletres i dígrafs», ''Gramàtica catalana'', Barcelona, [[Institut d’Estudis Catalans]], 1995, pàgines 10, ISBN 84-7283-290-2</ref> Un grup d'antinormistes el 1915 van crear [[Acadèmia de la Llengua Catalana]] per a proposar sense èxit una ortografia alternativa.<ref> [http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=1299697 «L'obra de Pompeu Fabra»], ''[[Vilaweb]],'' 23 de maig de 2005</ref> El debat continua fins a avui.<ref>Josep Maria Albijes i Olibart, [http://www.albaiges.com/eulogologia/ortografiasintaxis/proc.htm «Projecte de reforma ortogràfica de la llengua catalana»]</ref>