Irlanda celta: diferència entre les revisions

A la fi del [[segle XII]] es va produir la [[invasió normanda d'Irlanda|invasió normanda]], que situaria una part important de la l'illa sota el control de la noblesa [[cambro-normand|cambro-normanda]]. Aquesta àrea controlada pels invasors rebria el nom de [[Senyoriu d'Irlanda]]. No obstant això, durant els segles següents, la Irlanda gaèlica recuperaria terreny, bé mitjançant la conquesta, o mitjançant l'[[més irlandesos que els mateixos irlandesos|assimilació cultural dels nouvinguts]]. A la fi del [[segle XV]], únicament una petita franja de terreny al voltant de [[Dublín]] (coneguda com «[[la Palissada]]») quedava fora de la influència gaèlica.<ref>{{citar web |url=http://www.bbc.co.uk/northernireland/ashorthistory/archive/topic45.shtml |títol=Irlanda del Nord — Una curta història |dataaccés=23 d'octubre de 2012 |idioma=anglès}}</ref>

En [[914]] la inestable pau entre irlandesos i escandinaus va culminar en una extensa guerra. Els descendents d'Ivar Beinlaus van establir una duradora dinastia assentada a Dublín, des d'on va tenir èxit en la conquesta de la resta de la l'illa. Aquest regnat va ser finalment derogat pels esforços conjunts de [[Máel Sechnaill mac Domnaill]], rei de [[Meath]] i el famós [[Brian Boru]], qui posteriorment es va convertir en [[Gran rei d'Irlanda]].

Des que [[Irlanda]] fos cristianitzada en el [[segle VI]] després de Crist, l'illa va rebutjar el poder del Vaticà en assumptes religiosos i no pagava delmes a [[Roma]]. El papa [[Adrià IV]], l'únic papa anglès, va emetre una [[butlla papal]] en [[1155]] atorgant-li a [[Enric II d'Anglaterra]] la [[Laudabiliter|autorització per envair Irlanda]] en resposta a no reconèixer el [[dret romà]]. Els següents reis titulars anglesos van mantenir la sobirania del Vaticà sobre la l'[[Illa d'Irlanda|illa]].

En 1166, després de quedar-se sense la protecció del «[[Gran rei d'Irlanda|Rei Suprem]]» [[Muirchertach MacLochlainn]], el rei de [[Leinster]], [[Diarmait Mac Murchada]], va ser exiliat de la l'illa per una confederació de forces irlandeses sota el nou «Rei Suprem», [[Ruaidrí Ua Conchobair|Ruaidhiri mac Tairrdelbach Ua Conchobair]]. Escapant primer a [[Bristol]] i després a [[Normandia]], Diarmait va obtenir el permís d'[[Enric II d'Anglaterra]] per usar els seus homes en la campanya de recuperació del seu regne.<ref>{{citar web |url=http://www.ebooksread.com/authors-eng/arthur-ua-clerigh/the-history-of-ireland-to-the-coming-of-henry-ii-hci/page-40-the-history-of-ireland-to-the-coming-of-henry-ii-hci.shtml|títol=The history of Ireland to the coming of Henry II |dataaccés=2 de novembre de 2012 |nom=Arthur Ua Clerigh |idioma=[[anglés]]}}</ref >El següent any ja havia n¡obtingut el favor i en 1169, les forces [[cambro-normand]]es, gal·leses i flamenques desembarcaven a la l'illa, reprenent veloçment Leinster i les ciutats de [[Waterford]] i [[Dublín|Dubh Linn]]. El líder de l'exèrcit cambro-normand, [[Richard de Clare]], es va casar amb la filla de Diarmait, [[Aoife de Leinster|Aoife]], i va ser nomenat hereu del regne de Leinster. Això va causar la consternació d'Enric II, que no veia bé l'establiment d'un regne cambro-normand a Irlanda. Per això, va acordar visitar Leinster per establir la seva autoritat.

Enric va desembarcar en 1171, proclamant Waterford i [[Dublín|Dubh Linn]] ciutats reials.<ref>{{citar web |url= http://www.newadvent.org/cathen/15642c.htm |títol=William the Conqueror |dataaccéso=12-01-2009 |autor=Dennis McCarthy |editorial=Robert Appleton Company |idioma=anglès}}</ref> El successor d'Adrià IV, [[Alexandre III (papa)|Alexandre III]], va ratificar la sobirania d'Enric d'Irlanda en [[1172]]. El [[Tractat de Windsor (1175)|Tractat de Windsor]] de 1175 entre Enric d'Anglaterra i [[Ruaidrí Ua Conchobair|Ruaidhirí]], mantenia Ruaidhirí com a «[[Gran rei d'Irlanda|Rei Suprem d'Irlanda]]» però especificava el govern d'Enric II a Leinster, Meath i Waterford. De totes maneres, una vegada que Diarmait i Richard de Clare van morir, Enric va tornar a Irlanda i Ruadhirí, no podent contenir als seus vassalls, va perdre ràpidament el control de la l'illa.