Diferència entre revisions de la pàgina «Pols còsmica»

1 octet eliminats ,  fa 6 anys
m
Robot posa l'article correcte a l'òrbita
m (Correcció lingüística)
m (Robot posa l'article correcte a l'òrbita)
Per agafar mostres de pols còsmica es construeixen naus espacials amb detectors de pols. Les grans velocitats orbitals de partícules de pols en l'espai interplanetari (normalment 10 a 40 km/s) presenta el problema de capturar les partícules intactes. En canvi, els detectors ''in-situ'' de pols són generalment dissenyats per mesurar els paràmetres associats amb l'impacte d'alta velocitat de les partícules de pols en l'instrument, i després derivar les propietats físiques de les partícules (en general la massa i la velocitat) a través dels laboratoris de calibratge (és a dir, que afecten les partícules accelerades amb propietats conegudes en una rèplica de laboratori del detector de pols). Amb els anys els detectors de pols han mesurat, entre altres, l'impacte de la llum del flaix, el senyal acústic i l'impacte de ionització. Recentment, l'instrument de pols en [[Pols còsmica#Stardust|Stardust]] captura partícules intactes de baixa densitat d'[[aerogel]].
 
Detectors de pols van volar en les missions espacials de la [[HEOS-2]], [[Helios (sonda)|Helios]], [[Pioneer 10]], [[Pioneer 11]], [[Giotto (sonda)|Giotto]] i [[Galileo (sonda)|Galileo]], en la l'[[òrbita]] de la Terra al voltant de [[LDEF]], [[EURECA]], i els satèl·lits [[Gorid]], també s'han utilitzat la [[Voyager 1 i 2]] com [[sondes de Langmuir]] per a la mostra directa de pols còsmica. En l'actualitat els detectors de pols estan volant en la [[Ulisses (sonda)|Ulisses]], [[Cassini-Huygens]], la [[Proba]], [[Rosetta (sonda)|Rosetta]], [[Stardust]], i la [[nau espacial]] [[New Horizons]]. La pols recollida a la Terra o a l'espai per les missions espacials de retorn és analitzada pels científics de pols en els seus respectius laboratoris de tot el món. Una de les instal·lacions d'emmagatzematge de pols còsmica que existeix és la [[JSC]] de la NASA a [[Houston]].
 
La llum infraroja pot penetrar els núvols de pols còsmica, el que ens permet escodrinyar en les regions de formació d'estrelles i els centres de les galàxies.El Telescopi Espacial de la NASA Spitzer és el telescopi infraroig més gran llançat a l'espai. El Telescopi Espacial Spitzer (SIRTF anteriorment, el Telescopi Espacial Infraroig) va ser llançat a l'espai per un coet Delta des de [[Cap Canaveral]] ([[Florida]]) el 25 d'agost de [[2003]]. Durant la seva missió, Spitzer obtindrà imatges i espectres mitjançant la detecció de l'energia infraroja, o calor, radiada pels objectes en l'espai entre les [[longitud d'ona|longituds d'ona]] de 3 a 180 [[micròmetres]]. La major part d'aquesta radiació infraroja és bloquejada per l'[[atmosfera terrestre]] i no poden ser observada des de la Terra. Els resultats de la Spitzer aprofundiran en els estudis de la pols còsmica. Un informe recent d'un equip de la Spitzer mostra alguna evidència que la pols còsmica es va formar prop d'un forat negre supermassiu.<ref>{{cite journal|first=F.|last=Markwick-Kemper|coauthors=Gallagher, S. C.; Hines, D. C.; Bouwman, J.|year=2007|title=Dust in the Wind: Crystalline Silicates, Corundum, and Periclase in PG 2112+059|bibcode=2007ApJ...668L.107M|journal=Astrophysical Journal|volume=668|issue=2|pages=L107–L110|doi=10.1086/523104|url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2007ApJ...668L.107M}}</ref>
1.281.268

modificacions