Obre el menú principal

Canvis

m
Corregit: incloent -> incloent-hi
A mitjans de la dècada de 1930, el productor de cinema [[Gabriel Pascal]] adquirí els drets per produir la versió cinematogràfica de diverses obres de [[George Bernard Shaw]], entre elles [[Pigmalió (George Bernard Shaw)|''Pygmalion'']]. Però Shaw havia tingut una mala experiència amb ''[[The Chocolate Soldier]]'', una opereta vienesa basada en la seva obra ''[[Arms and the Man]]'', i negà el permís per a que ''Pygmalion'' fos adaptada al teatre musical. Després que Shaw va morir al 1950, Pascal li demanà al lletrista [[Alan Jay Lerner]] que escrigués l'adaptació musical. Lerner i el seu col·lega [[Frederick Loewe]] començaren a treballar, però ràpidament se n'adonaren que l'obra violava diverses normes claus per construir un musical: la història principal no era una història d'amor, no hi havia subtrama o una història d'amor secundària, i no hi havia lloc per un cor.
 
Havien estat diversos, incloent-hi a [[Noël Coward]], [[Cole Porter]],<ref name="love4musicals">http://love4musicals.com/2011/05/05/my-fair-lady/ love4musicals.com – My Fair Lady </ref> [[Oscar Hammerstein II]], qui, amb [[Richard Rodgers]], intentaren adaptar ''Pygmalion'' en un musical i es rendiren en l'intent, dient a Lerner que era una missió impossible, així que Loewe abandonà el projecte durant dos anys. Durant aquest temps, els col·laboradors se separaren i Gabriel Pascal va morir. Lerner havia estat intentant musicalitzar ''[[Lil' Abner]]'' quan llegí l'obituari de Pascal i es trobà ell mateix pensant de nou en ''Pygmalion''. Quan es tornà a reunir amb Loewe, tot semblava que es trobés al seu lloc. Tots els obstacles insalvables que havien trobat pel camí durant els anys anteriors semblaven haver desaparegut quan l'equip s'adonà que l'obra necessitava alguns canvis, i d'acord a Lerner, "''tot el que calia era afegir el que Shaw havia fet que passés fora d'escena''". Llavors començaren a escriure el show.
 
Però el [[Chase Manhattan Bank]] estava encarregat del testament de Pascal, i els drets del musical sobre ''Pygmalion'' estaven compartits per Lerner i Loewe i per la [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM]], els executius de la qual advertiren a Lerner que evités desafiar l'estudi. Loewe afirmà que "''començarem a escriure el show sense drets, i quan arribi el moment que es decideixi qui els té, tindrem la feina tan avançada que ens els hauran de donar''".<ref>Lerner, ''The Street Where I Live'', p. 47</ref> Durant 5 meesos Lerner i Loewe van escriure, van contractar dissenyadors i van decidir repartiments. El banc, finalment, els garantí els drets musicals.
[[Noël Coward]] va ser el primer a qui se li oferí el paper de ''Henry Higgins'', però ho rebutjà i suggerí als productors que agafessin a [[Rex Harrison]] en canvi.<ref>Morley, Sheridan. ''A Talent to Amuse: A Biography of Noël Coward'', p. 369, Doubleday & Company, 1969</ref> Harrison, tot i que prenia lliçons de cant, al descobrir el seu limitat registre vocal, manifestà la seva voluntat d'abandonar el projecte, però els autors van negar-se i li van permetre que recités les cançons, una cosa totalment estranya llavors.<ref name="love4musicals"/> Després de diverses discussions, Harrisson acceptà interpretar-lo. [[Mary Martin]] va ser una de les primeres eleccions pel paper de ''Eliza Doolittle'', però declinà.<ref>http://beinecke.library.yale.edu/cvvpw/gallery/martin1.html</ref> La jove actriu [[Julie Andrews]] va ser ''descoberta'' i triada després que l'equip creatiu del show la veiés al seu debut a Broadway a ''[[The Boy Friend (musical)|The Boy Friend]]''. [[Moss Hart]] acceptà encarregar-se de la direcció després d'escoltar dues cançons. Els experimentats orquestradors [[Robert Russell Bennett]] i [[Philip J. Lang]] van encarregar-se dels arranjaments i el muntatge començà ràpidament els assaigs.
 
El guió del musical emprà diverses escenes que Shaw havia escrit especialment per la versió cinematogràfica de 1938, incloent-hi la seqüència del ball a l'ambaixada i l'escena final de la pel·lícula més que no pas el final de la pròpia obra de Shaw. S'expandí el muntatge que mostrava les lliçons d'Eliza, combinant tant els diàlegs escrits per Shaw com per Lerner.
 
El títol de l'espectacle fa referència a un dels títols provisionals de Shaw per a l'obra: "Fair Eliza" . Entre altres títols considerats estaven "Come to the Ball" o "Lady Liza", decidint-se finalment pel de ''My Fair Lady'', en al·lusió a una cançó de bressol anglesa ("[[London Bridge Is Falling Down]]").
== Adaptacions cinematogràfiques ==
{{principal|My Fair Lady}}
Al 1964 [[George Cukor]] dirigí una [[My Fair Lady|versió cinematogràfica]] guanyadora de 8 [[Premi Oscar|Oscars]] (incloent-hi el de [[Oscar a la millor pel•lícula|Millor pel•lícula]], amb Rex Harrison de nou com a ''Higgins''. Va haver certa controvèrsia al triar a [[Audrey Hepburn]] enlloc de a Julie Andrews pel paper de ''Eliza'', en part perquè els espectadors teatrals creien que Andrews era perfecta pel paper i en part a causa que Hepburn va haver de ser doblada a les cançons; però Julie Andrews no tenia experiència cinematogràfica, i pensaren que en una pel•lícula no tindria èxit. Els productors van haver de reconèixer el seu error quan Julie Andrews protagonitzà [[Mary Poppins]] aquell mateix any, guanyant l'[[Oscar a la millor actriu]] (quan Hepburn ni tan sols va ser nominada).
 
[[Columbia Pictures]] ha anunciat [[My Fair Lady (pel•lícula de 2012)|una nova versió]],<ref>{{cite news | last=Gans | first=Andrew | title=Columbia Pictures and CBS Films to Develop New My Fair Lady Film | publisher=Playbill | date=2008-06-02 | url=http://www.playbill.com/news/article/118417.html | accessdate=2008-06-06}}</ref> dirigida per i amb l'actiu anglesa [[Carey Mulligan]] com ''Eliza''. <ref>[http://news.bbc.co.uk/2/hi/entertainment/8586600.stm "Carey Mulligan 'set to play' Doolittle"]. ''BBC News'', March 25, 2010</ref>
1.114.900

modificacions