Tigranes II d'Armènia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: aC) però nomes l'any seg -> aC) però només l'any seg |
m Corregit: nius) que nomes fou salva -> nius) que només fou salva |
||
Línia 31:
Tigranes va recórrer Armènia i va reunir un nou exercit per passar a l'atac al bon temps del any següent, es a dir a la primavera del [[68 aC]]. Oficials grecs van instruir a tota presa a quaranta mil soldats i trenta mil cavallers, armenis, ibers i gent de Mèdia, entre d'altres. Aprofitant els saquejos dels temples i santuaris que feien els romans, es va poder donar a la lluita un caire de defensa de la nació i de la religió.
A la primavera del [[68 aC]] Lucul·le va decidir atacar [[Artaxata]], al cor d'Armènia, i va sortir de Migdònia cap a aquella capital una mica tard, ja a l'estiu i va tenir problemes de subministres sobre el terreny a causa del clima. Tigranes, acompanyat de Mitridates, van refusar la batalla frontal, i amb la cavalleria intentaven evitar el proveïment dels romans. Per forçar el combat Lucul·le va pujar l'[[Arsanies]] ([[Murad Su]]) cap a Artaxata. Prop d'un riu a la vora de [[Malazgird]] els armenis van presentar batalla i van emprar la que després fou anomenada tàctica dels parts, consistent en recular ràpidament per de seguit girar-se i cosir de fletxes als perseguidors. Tigranes i el seu gendre el rei d'Atropatene, presentaven batalla frontal i Mitridates atacava als romans per la rereguarda. Lucul·le va contenir a Tigranes i va fer fugir els atropatens, i Mitridates també fou rebutjat. Finalment Lucul·le va poder conservar el camp i els armenis van perdre cinc mil homes, però després de la batalla els romans van quedar molt afeblits. L'estiu s'estava acabant i en avançar cap el nord el fred es va fer sentir. L'avanç no portava enlloc (Artaxata era encara lluny) i aviat les aigües es glaçava i el menjar mancava; la gent del país era hostil i les forces armènies i els seus aliats els atacaven en punts estratègics. Les legions amenaçaven d'amotinar-se i Lucul·le va haver d'ordenar la retirada. A la tardor es va presentar davant Nisibe, que finalment fou conquerida. Els armenis van avançar cap a la regió del Tigris i van ocupar els districtes al nord i casi be van obligar a rendir-se a la legió dirigida per Fanni (Fannius) que
Tigranes havia estat de mala sort amb els fills que havia tingut de la seva muller Cleòpatra: el mes gran Zariadres al front de ''megistans'' armenis descontents, s'havia revoltat en una data no prou establerta (probablement el [[69 aC]]) i havia mort en combat; el segon, assabentat de què el seu pare havia caigut de cavall, el va donar per mort i es va proclamar rei, i després fou desheretat pel pare; i el tercer, Tigranes el jove, es va revoltar el 67 aC i fou derrotat havent de fugir refugiant-se a la cort del rei part Fraates III, amb una filla del qual es va casar ([[66 aC]]); llavors el sogre va decidir envair Armènia i restaurar el seu gendre; va arribar fins a Artaxata però no la va poder conquerir i abans que arribés l'hivern es va retirar amb bona part de les seves tropes i va deixar la resta al seu gendre perquè continués el setge. Al sortir el gros de l'exèrcit part, el rei armeni es va presentar a la vora de la ciutat i va desfer les forces del seu fill, que va fugir i es va entregar al general romà [[Gneu Pompeu Magne]], successor de [[Lucul·le]] l'[[Àsia Menor]], a qui va oferir de guiar per Armènia, oferta acceptada per Pompeu.
| |||