Luis de Góngora y Argote: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 12:
Tot i que Góngora no va publicar les seues obres (un intent seu en 1623 no va fructificar), aquestes van passar de mà en mà en còpies manuscrites que es van col·leccionar i van recopilar en cançoners, romancers i antologies publicats amb el seu permís o sense. Durant un temps es va creure que el manuscrit més autoritzat era l'anomenat ''Manuscrit Chacón'' (copiat per Antonio Chacón, Senyor de Polvoranca, per al [[Comte-duc d'Olivares]]), ja que conté aclariments del mateix Góngora i la cronologia de cada poema; però aquest manuscrit, tenint en compte l'alt personatge a qui va destinat, prescindeix de les obres satíriques i vulgars. El mateix any de la seua mort, no obstant, [[Juan López Vicuña]] va publicar ja un volum titulat ''Obres en vers de l'Homer espanyol'' que es considera també molt fiable i important en la fixació del corpus gongorí; les seues atribucions solen ser precises; no obstant superada després per la de [[Gonzalo de Hoces]] l'any [[1633]]. D'altra banda, les obres de Góngora, com anteriorment les de [[Juan de Mena]] i [[Garcilaso de la Vega]], van gaudir l'honor de ser àmpliament glossades i comentades per personatges de la talla de Díaz de Rivas, Pellicer, Salcedo Coronel, Salazar Mardones, [[Pedro de Valencia]] i d'altres.
 
Tot i que a les seues obres inicials ja s'hi troba el típic [[conceptisme]] del [[barroc]], Góngora, el tarannà del qual era el d'un esteta descontentadís («el major fiscal de les meues obres sóc jo», solia dir), no en va quedar conforme i va decidir intentar segons les seues pròpies paraules «hacer algo no para muchos» (Fer quelcom per a minories) i intensificar encara més la [[retòrica]] i la imitació de la poesia llatina clàssica introduint nombrosos [[cultisme]]s i una sintaxi basada en el la transposició de l'ordre natural dels mots en la frase i en la simetria; igualment va estar molt atent a la sonoritat del vers, que cuidava com un autèntic músic de la paraula, omplint epicúriament els seus versos de matisos sensorials de color, so i tacte. A més, mitjançant recursos que [[Dámaso Alonso]], un dels seus principals estudiosos, va anomenar ''elusiones'' i ''al·lusions'', va convertir cada un dels seus poemes últims menors i majors en un fosc exercici per a ments despertes i erudites, com una espècie d'endevinalla o [[emblema]] intel·lectual que causa plaer en el seu desxiframent. És l'estètica barroca que es va anomenar en el seu honor ''gongorisme'' o, amb un mot que ha fet millor fortuna i que va tenir en el seu origen un valor despectiu per la seua analogia amb el terme luteranisme, [[Culteranisme]], ja que els seus adversaris consideraven els poetes culterans uns autèntics heretges de la poesia.
 
La crítica, des de [[Marcelino Menéndez Pelayo]] ha distingit tradicionalment dues èpoques o dues maneres en l'obra de Góngora: el «príncep de la llum», que correspondria a la seua primera etapa com a poeta, on compon senzills romanços i corrandes lloats unànimement fins a l'època Neoclàssica, i el «príncep de les tenebres», a partir de 1610, any en què escriu l'oda ''A la toma de Larache'' (A la conquesta de Larraix) i es torna autor de poemes foscos i inintel·ligibles. Fins a l'època romàntica aquesta part de la seua obra va ser durament criticada i fins i tot censurada pel neoclàssic [[Ignacio de Luzán]]. Aquesta teoria va ser rebatuda per [[Dámaso Alonso]], qui va demostrar que la complicació i la foscor ja hi són presents en la seua primera època i que com a fruit d'una natural evolució va arribar als gosats extrems que tant se li han retret. En romanços com la ''Fábula de Píramo y Tisbe'' i en algunes [[corranda|corrandes]] apareixen jocs de paraules, al·lusions, conceptes i una sintaxi llatinitzant, si bé aquestes dificultats apareixen emmascarades per la brevetat dels seus versos, la seua musicalitat i ritme i per l'ús de formes i temes tradicionals.