Micel·la: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: pia de la micel•lització té valors -> pia de la micel·lització té valors |
m Corregit: quals la micel•la té un cer -> quals la micel·la té un cer |
||
Línia 20:
La capacitat d’una solució sabonosa per actuar com a detergent ha estat reconegut des de fa segles. No obstant això, no va ser fins al principi del segle XX que la constitució d'aquestes solucions va ser estudiat científicament.
El primer a postular l'existència d'[[ions col•loïdals]] per explicar la bona conductivitat elèctrica de solucions de palmitat de sodi va ser James William McBain, químic de la Universitat de Bristol, l’any 1913. McBAin va constatar que les molècules de tensioactius dissoltes en aigua podien agregar-se de mode reversible, i va nomenar micel·la a aquest agregats.
Va ser G.S. Hartley al 1935 qui va descriure el primer model d'una micel·la.<ref>G.S. Hartley, ''Aqueous Solutions of Paraffin Chain. Salts, A study of Micelle Formation'', Herman and Co., Parigi (1936).</ref> La mida total de la micel•la la va concebre com gairebé esfèrica de 50 a 200 monòmers disposats amb la part lipofílica dirigida cap a la zona central i els hidrofílics cap a l'exterior. El radi de la micel·la és aproximadament equivalent a la longitud de la cadena d'[[hidrocarbur]]s, mentre que en les capes exteriors es troben presents els ''contraions'' (aquells ions presents a la solució i cap els quals la
Fer nota però que l'agregat micel·lar no és elèctricament neutre. La raó d'això rau en les interaccions que entren en joc en la formació dels agregats i de la seva entitat. Tenim les cadenes hidrofòbiques que interactuen a través d'interaccions de curta distància, i per això si interactuen s’han de trobar molt a prop. D’altra banda, tenim les parts polaritzades, que interactuen a través de la [[llei de Coulomb]], interaccions a llarga distància. Quan es forma la micel·la els extrems tendeixen a rebutjar-se entre si, de manera que hi hagi una distorsió a l’hora de tancar els grups dels extrems. Si imaginem els grups terminals completament neutres, aquets es troben en una condició que desafavoreix la formació de micel•les, ja que no hi ha una part carregada que pugui interactuar amb l'aigua, i d’aquí es dedueix que el tensioactiu, amb la seva cadena hidrofòbica, [[flocula]]. Això explica, per exemple, per què la capacitat detergent d'un tensioactiu depèn de la concentració d'ions en la dissolució (especialment de l’ió carbonat pels tensioactius catiònics). La porció d’ions no associats a l’agregat micel·lar (és a dir, aquells de la capa de Gouy-Chapman) depèn del volum d’[[estèrics]] en els grups terminals (els que es troben a prop de la part carregada).
| |||