Skanderbeg: diferència entre les revisions

Gjergj era el fill petit de [[Vojsava]] i del príncep [[Gjon Kastrioti]] (mort el [[1442]]), el qual estava en guerra quasi permanent amb els turcs des del [[1407]] als que va intentar arrabassar [[Croia]].<ref> en turc Akča Hisar que havia format temporalment un subashilik otomà sota Baiazet I, i ho fou de manera permanent després del 1415</ref> La família tenia quatre fills i una filla. Dels anys [[1415]] al [[1423]], després de dues derrotes del seu pare, els quatre germans foren enviats a la cort del [[sultà]] d'[[Adrianòpolis]] en qualitat d'hostatges, on Jordi seria reclutat i entrenat per l'exèrcit otomà, etapa durant la qual rebé el malnom de ''Arnavutlu İskender Bey'' (en [[albanès]] ''Skënderbeu Shqiptari'', en [[català]] ''Skanderbeg l'Albanès''), del qual se'n derivaria el nom de Skanderbeg. L'abril de [[1428]] Skanderbeg restava encara a Turquia, i el seu pare va expressar als venecians el seu temor de que el fill, que ara era musulmà, fos enviat pels turcs per fer-se càrrec del seu principat, i efectivament poc després els turcs van cedir a Jordi un ''timar'' proper dels territoris de Yuvan-Ili i el [[1438]] fou nomenat [[bei]] de [[Murad II]] i [[subashi]] de [[Krujë]] (Croia) i enviat de bell nou a la seva Albània natal; Jordi encara va demanar Mysja (Mus), Skuria i Jonima (que eren dominis del seu pare i s'havien constituït en ''ziamet'') però per l'oposició d'un sandjakbeg veí (segurament el d'[[Ochri]]) no se li va concedir.<ref> Es diu que aquest refús fou una de les causes del trencament de Jordi amb els otomans</ref> Encara el mateix any [[1438]], nou pobles segregats del domini del seu pare foren cedits a Andreu Karlo. Des de [[1431]] alguns senyors que havien rebut ''timars ''o feus a Albània s'havien revoltat.<ref>Ghin Zenibissi, Andreu Thopia i Jordi Araniti</ref>

 

 

Fins el [[1448]] els otomans no van considerar la revolta com seriosa i van evitar els combats; fins i tot el [[1447]] es va aliar a les forces otomanes locals per arrabassar [[Dagno]] als venecians, territori que també reclamava el sultà; a l'estiu del [[1448]] les forces otomanes van ocupar Svetigrad (Kodjadjik Hisari) i van avançar cap a Croia que fou assetjada. Skanderberg va renunciar a Dagno per tractat de [[4 d'octubre]] de [[1448]] i els turc van marxar cap a [[Sofia]] al saber la invasió de territori turc per part d'[[Hunyadi]]. El [[1449]] va intentar recuperar Svetigrad junt al cap Mois Dibra, però foren rebutjats. El [[1450]] Murad va retornar a assetjar Croia (estiu) però la fortalesa va resistir i Skanderberg, retirat a les muntanyes, va fer atacs contra els assetjants, i aquestes es van retirar al cap de quatre mesos i mig. Si be el setge es va aixecar els otomans van mantenir un bloqueig de la zona i Skanderberg va oferir la cessió de Croia a [[Venècia]], però al no obtenir l'acord, va fer aliança amb el rei català de Nàpols, [[Alfons el Magnànim|Alfons IV de Barcelona]], reconeixent la sobirania del rei ([[26 de març]] de [[1451]]) <ref> A l'acord entre catalans i albanesos, Skanderberg s'anomena Jordi Castrioti, senyor de la ciutat de [[Croya]], i fa el tractat en nom propi i de "soi parenti, baruni in Albania" o sigui els seus parents barons a Albània, perquè hi havia llaços familiars entre Jordi i els caps de les demes famílies albaneses </ref> al que entregaria Croia <ref>forces napolitanes formades per petits destacaments entrenats en les armes de foc, van ocupar Croia el juny del [[1451]]</ref> rebent alguns subsidis en espècie <ref>1500 ducats</ref> i li entregà terres del sud d'Itàlia per tal de millorar el finançament de la guerra.