Mohammed Mossadeq: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
correcció |
m Corregit: icte. Tot aixo va fer en -> icte. Tot això va fer en |
||
Línia 47:
En el cinquè Madjlis de 1947, Mossadeq fou reelegit. Va iniciar sessions el juliol de 1947 i el govern va demanar autorització per una nova convenció petroliera amb la Unió Soviètica, però la petició fou negada pel Parlament i la possibilitat de concessions als soviètics va quedar tancada. L'opinió publica pensava que l'altra part que gaudia de concessions, l'[[Anglo-Iranian Oil Company]] (AIOC), estava dominada com accionista majoritari pel govern britànic i que per tant això implicava una influència britànica sobre el país, i Mossadeq donava suport a aquesta posició en la seva teoria de l'"equilibri negatiu" (cap de les potències havia de tenir influència a l'Iran i per tant cap havia de tenir concessions). L'AIOC i el govern iranià van negociar acords sobre els royaltis a pagar i es va arribar a un principi d'acord el juliol de 1949, però fou rebutjat per la comissió petroliera del sisè Madjlis el desembre de 1950 (Mossadeq presidia questa comissió).
La posició de Mossadeq li havia valgut molts suports i s'havia format el [[Front Nacional (Iran)|Front Nacional]] (''Jabha-e Milli'') una associació a la que participaven nombrosos grups polítics de diverses tendències. El Front i el partit [[Tudeh]] (comunista) es van manifestar contra el acord. L'aiatollà [[Abu l-Kasim Kashani]], molt influent, va proposar la nacionalització de la 'AIOC. Davant el creixement del sentiment contra els britànics, el xa va nomenar primer ministre el [[26 de juny]] de [[1950]] a un general, [[Ali Razmara]], però aquest fou assassinat per un seguidor de Kashani el [[7 de març]] de [[1951]]; el va substituir el dia 12 Hossein Ala, que no va poder impedir la nacionalització pel Parlament de l'AIOC i va dimitir i el 30 d'abril Mossadeq era nomenat oficialment pel xa com a primer ministre. L'AIOC va oferir resistència a la nacionalització i les mesures de pressió foren contestades. Com que tenia altres explotacions i no depenia de les de l'Iran, va aturar la producció i va retirar al personal (octubre de 1951). L'AIOC va proposar un arbitratge, previst a l'acord de 1933, que fou rebutjat per Mossadeq. Els intents de negociació van fracassar i l'Iran va trencar relacions diplomàtiques amb la Gran Bretanya el 1952. L'ajut militar americà va quedar suspès per tres mesos i després el juny definitivament fins la solució del conflicte. Tot
El febrer de 1952 va tancar portes al final del mandat el cinquè Madjlis i es van celebrar eleccions. La simpatia per Mossadeq semblava agotar-se i la votació fou suspesa en diversos districtes. El Parlament que es va reunir no tenia la unanimitat sobre si representava plenament al poble. Mossadeq tornava a ser primer ministre però el 16 de juliol de 1952 quan el xa va haver d'aprovar el nou gabinet, Mossadeq va fer valer la seva prerrogativa constitucional de nomenat al ministre de la Guerra i al cap d'Estat Major que fins aleshores nomenava el xa. Aquest va refusar i Mossadeq va dimitir i va demanar suport a la població. El [[17 de juliol]] fou nomenat primer ministre Ahmad Qawam as-Saltana, de l'Hezb-e-Demokrat-e-Iran (Partit Democràtic de l'Iran) que va anunciar la represa de negociacions amb l'AIOC. Llavors el Front Nacional, amb el suport de moviments socialistes, islamistes i altres (incloent el Tudeh) van iniciar vagues i manifestacions en favor de Mossadeq que van afectar a la major part de les ciutats de l'Iran; el bazar de Teheran va tancar portes. Uns 250 manifestant van ser morts o malferits per la policia i l'exèrcit a Teheran, [[Hamadan]], [[Ahwaz]], [[Isfahan]], i [[Kermanshah]]. Al cap de cinc dies l'exèrcit es va retirar als quarters (els soldats començaven a mostrar signes de rebel·lia). El xa va acceptar la dimissió de Qawan i va nomenar a Mossadeq, acceptant el seu control sobre els militars com havia demanat (22 de juliol).
| |||