Alà-ad-Din Muhàmmad: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: n khan; un altre divisió s -> n khan; una altra divisió s
m Corregit: dhdí de l'orde religiosa dels sufi -> dhdí de l'orde religiós dels sufi
Línia 11:
El [[1212]] el ''khwarizmshah'' va ocupar el khanat de Samarcanda, i va matar al darrer khan Uthman Khan. Per un temps la capital es va instal·lar a Samarcanda. La resta de les possessions karakhànides a [[Transoxiana]] van passar també a Khwarizm. Muhammad va conservar el títol de ''khwarizmshah'' però hi va ajuntar el de sultà. Entre [[1211]] i [[1213]] Kuchtlug es va enfrontar amb el seu antic aliat Muhammad de Khwarizm per la delimitació de les fronteres entre ambdós; Khwarizm va governar per un temps al nord de la línea del [[Sir Darya]] cap a [[Otrar]], Chah ([[Tashkent]]), i Sairam ([[Ishidjab]]), però finalment es va retirar al sud del riu.
 
No hi havia una força de clan o ètnica darrere el sultà, les poblacions eren heterogènies i l'imperi no s'havia consolidat. L'exèrcit el formaven mercenaris reclutats aquí i allà, especialment entre les tribus turcmanes dels ghuz ([[oghuz]]) i els [[qanqli]] de l'estepa [[kirguís]]. La família reial estava dividida: la reina mare Turkan-khatun, mare de Muhammad Ala al-Din, detestava al seu net Djalal al-Din, el fill preferit de Muhammad. Aquest volia erigir-se en un campió del islam contra els mongols pagans, i cridava a la guerra santa, però estava enfrontat amb el califa de [[Bagdad]] <ref>que al 1217 va estar a punt d'atacar, quan va descobrir una carta en la que el califa havia incitat als gúrides contra Khwarizm; llavors va designar un alida com anticalifa i va emprendre una marxa cap a Bagdad, però el hivern del 1217 al 1218 una tempesta de neu va aturar els seus exèrcits al Kurdistan i Luristan i quan va saber que hi havia agitació entre els kiptxak va decidir retornar</ref> i el califa Nasir (1180-1225) el considerava el seu pitjor enemic i preferia als mongols, Fins i tot a Transoxiana, Muhammad s'havia guanyat l'hostilitat del clergat musulmà quan el [[1216]] va fer executar al xeic Medjd al-Din al-Bagdhdí de l'orde religiosareligiós dels sufites kubrawis.
 
La guerra era inevitable.<ref>les fonts primàries de la invasió mongola dels territoris musulmans són: Nessawi, secretari el 1223 del khwarizmshah Djalal al-Din del que va escriure la biografia (en àrab) el 1241; Djuzdjani, que el 1227 va fugir des de l'Afganistan a l'Índia per escapar a la dominació mongola i va escriure vers el 1260 el Tabaqut i Nassiri (en persa); Djuweyni (mort 1283), fill d'un persa que va entrar al servei dels mongols i ell mateix funcionari mongol que va visitar Mongòlia del 1249 al 1251 i altre cop del 1251 al 1253, que fou governador (malik) de Bagdad el 1262 i que vers el 1260 va escriure una biografia de Genguis khan, "Història del conqueridor del mon", en persa "Tarikh-i Djihan-kuchai"; i Rashid al-Din (1247-1318) que per la primera meitat del segle XIII agafa sovint com a referència a Djuweyni.</ref> La iniciativa fou de Khwarizm quan van detenir a una caravana mongola a Otrar a la frontera en la que viatjaven només comerciants musulmans i el enviat mongol Uquna; els comerciants van ser assassinats per orde del governador local [[Inatchiq]] conegut pel seu títol de Qadir khan. [[Genguis Khan]] va demanar reparacions i no li foren donades <ref>Nessawi dona la culpa a Inatchiq; Djuzdjani pensa que el fet va tenir l'aprovació expressa o tàcita de Muhammad; Ibn al-Athir atribueix el fet a una orde directe de Muhammad; i Djuweyni aclareix que Inatchiq fou provocat per un dels membres de la caravana que li va faltar el respecte</ref>