El [[monestir|monaquisme]] ha estat sempre un element destacat de la tradició ortodoxa. DinsEn d'ellaaquesta no hi ha diferents ''ordresordes'' monàstiquesmonàstics, hi ha unaun solasol corrent contemplativacontemplatiu basadabasat principalment en l'[[hesicasme]], amb un ideal [[anacoreta]] basat en la soledat i el silenci. Tot i així, es preveu l'existència de diferents adaptacions d'aquest ideal, i els monjos poden adoptar estils de vida més comunitaris o eremítics segons criteris no uniformes. Aquesta tradició ha estat marcada pel [[Typikón]] del monestir de Studion de [[Constantinoble]] (s.IX), que recollia les prescripcions de [[Basili de Cesarea|Sant Basili]], i per figures com [[Sant Pacomi]] o [[Joan Cassià]], entre d'altres.<ref name=Clement>p.155</ref> Des dels seus origens a Egipte o Capadòcia, el monaquisme es va difondre cap al [[Mont Athos]] i [[Constantinoble]]. Gràcies a figures com [[Gregori Palamàs]], el pensament hesicasta de l'Athos arribà també a [[Rússia]], on el monaquisme s'allunyà de l'[[escolàstica]] llatina i s'orientà definitivament cap al misticisme,<ref>{{es}} Djermanovič, Tamara, ''Dostoyeski entre Rusia y Occidente'', Herder, Barcelona 2006, p.45, ISBN 84-254-2478-X</ref> que trobà en la figura posterior dels [[starets]] una tradició de gran rellevància.
