Partit Tory: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: dora i de caire reacciona -> dora i de caràcter reacciona |
m Corregit: aïció cap els interes -> aïció cap als interes |
||
Línia 21:
En ocupar el tron el primer monarca de la nova dinastia alemanya, los Tory es van mostrar partidaris d'una segona restauració de la [[dinastia Estuard]] i el [[1715]], diversos líders de la facció van participar en un intent, ineficaç, del fill de Jacob II per ocupar el tron britànic amb el nom de Jacob III. Posteriorment, se’n va protagonitzar un altre el [[1745]], quan un grup de partidaris jacobites, va prendre part en un nou aixecament escocès organitzat pel net de Jacob II, conegut com a «Príncep Carles». La reacció contraria provocada pels moviments va fomentar el poder de la facció Whig que van governar sense una oposició real del partit Tory i que va mantenir una hegemonia duran gairebé una meitat del segle, aprofitant el desinterès dels Hannover en la política interna del país per consagrar, a la pràctica el poder del país.
Els anys que van del 1714 fins l'arribada al tron de [[Jordi III]] (1760) van ser difícils pels Tory ja que tenien la desconfiança dels Monarques i a més estaven completament dividits entre possibilistes i partidaris d'acceptar la nova realitat i els jacobites que mantenien una postura aferrissadament legitimista. D'altra banda, quan el [[1711]], degut a l'arribada al tron austríac de l'arxiduc Carles, en mig de la [[Guerra de Successió Espanyola|guerra de successió]], els Torys van liderar un canvi d'estratègia en la política internacional per arribar a un pacte amb els francesos el 1713, els Hannover ho van entendre com una traïció cap
Però el canvi arribaria amb Jordi III, el tercer dels Hannover però el primer rei típicament anglès i interessat en els assumptes de govern de Gran Bretanya per tal d'acabar amb la reconeguda hegemonia i corrupcions dels Whig. Després de tants anys de govern Whig, el que fou conegut en el seu inici com el "partit del país", havia esdevingut un partit bastant desprestigiat i el país ja s'estava esgotant d'ells. Va ser un canvi que el Rei, educat en una formació profundament anglicana i conservadora preferís recolzar-se en la facció Tory que es mostraven més servils, o fins i tot amb partits com el nou "Amics del Rei". Amb ajudes populars, de l'església, de l'aristocràcia terratinent i mitjançant el suborn, va convertir el Parlament en una majoria de diputats proclius a l'autoritat d'un monarca que recuperés els seus deures governatius, sobretot gràcies a l'absència d'un fort Partit Tory parlamentarista.
| |||