Kongo (grup humà): diferència entre les revisions

Els '''Kongokongo''' (també coneguts amb el nom de '''Bakongobakongo''', que és el plural de N’Kongon'kongo (ouo muKongo) en kikong) viuen a la costa atlàntica d' [[Àfrica]], des de [[Pointe-Noire]] ([[República del Congo]]) fins a [[Luanda]] ([[Angola]]) al sud i fins la província de [[Bandundu]] ([[República Democràtica del Congo]]). A finals del [[segle XX]] es calculava que eren uns 10.220.000 individus.<ref>José Redinha, ''Etnias e culturas de Angola'', Luanda: Instituto de Investigação Científica de Angola, 1975.</ref>

És una societat [[matrilinealmatriarcat|societat matriarcal]], on la descendència s'estableix per línia materna, i el conjunt del poble kongo està agrupat al voltant de 12dotze clans, que es troben també en les denominacions de nombrosos pobles de l'Àfrica negra.

Els bakongo, orginarisoriginaris del sud, van emigrar cap al [[segle III]], en un moviment en espiral, portats pels seus líders Tuti Dia Tiya i Kodi Puanga i es van establir en els prats d'un gran riu, el Nzadi o Zaire en portuguès.<ref>Jan Vansina, ''Paths in the Rainforest Toward a History of Political Tradition in Equatorial Africa'' (Madison, 1990)</ref> El 1482, els portuguesos conduïts per Diogo Cão, van arribar a les costes del [[Regne del Congo]], que llavors es trobava en el seu apogeu gràcies al comerç d’ivorid'ivori amb els pobles de l'interior. Els kongo van establir relacions diplomàtiques amb diversos països, arribant fins i tot a enviar una delegació a la cort reial de [[regne de Portugal|Portugal]] a [[1485]]. Les relacions, que van començar sent entre iguals, van passar aviat a ser hegemonizadeshegemòniques pelsper part dels portuguesos. Els missioners europeus van convertir als dirigents kongo al [[cristianisme]]. Alguns, a més, van voler importar els costums i ritus portuguesos, fet que no va agradar a la majoria dels kongo. A més, el [[1452]], un profeta, Ne-Buela Muanda, va predir l'arribada dels portuguesos i l'esclavitud física i espiritual de molts kongo. En conseqüència, es van produir tensions entre partidaris del cristianisme i els seguidors de les religions Kongo. El 1526, els portuguesos van ser expulsats, però es van aliar contra els Kongokongo amb caps militars Kongokongo rebels de la província de Yaka: Jagas (Bayaka) el 1568. El Regne del Congo mai va recuperar la seva antiga grandesa.

Durant els anys següents, els kongo van lluitar alternativement en contra i a favor dels portuguesos, neerlandesos i espanyols per acabar colonitzats el [[1885]]. El partit polític kongolès, l'Aliança dels Bakongo (ABAKO), després de les comunitats kimbanguistas i Bundu dia Kongokongo, va exercir un paper destacat en la independència de la República Democràtica del Congo el 1960.<ref>Wyatt MacGaffey, "The Eyes of Understanding: Kongo Minkisi," in Michael Harris, eds. ''Astonishment and Power'' (Washington DC: Smithsonian Institution Press, 1993), pp. 22-23.</ref>

La setmana kongo constava de quatre dies el mes de 28, i hi havia quatre dies de decans per mes (1 cada 7 dies). Al contrari del que succeïa en moltes societats no africanes de la mateixa època, el sistema social era més favorable als desfavorits en la mesura que els terratinents s’haviens'havien d'ocupar dels més desvalguts, sota pena de deshonor. Era obligatori, per exemple, que el patró fes treballar als seus empleats al matí i els deixés la tarda lliure perquè poguessin produir per les seves famílies i per al seu propi benefici. La violació d'aquesta norma anava acompanyada d'un descrèdit social.

D’altraD'altra banda, el rei era responsable de tots aquests grups socials. Era elegit per un grup de governats, generalment els caps de les tribus més importants i, posteriorment, per les forces portugueses.Tots els membres del govern eren designats per les seves funcions i competències respecte a les seves costums amb l’avall'aval de les autoritats religioses.

Els kongo cultiven iuca, plàtan, blat de moro, batata, cacauets (maní), fesols i taro. Els cultius comercials són el cafè, el cacau, la urena, la banana i l’olil'oli de palma. Alguns grups encara practiquen la caça i la pesca, però molts bakongo viuen, treballen i comercien a la ciutat, abandonant així les pràctiques rurals.

La setmana kongo solia consistir en quatre dies: konzo, Nkengenkenge, Nsonansona i Nkandunkandu. El tercer dia, Nsona, era considerat sagrat. La tradició ha continuat fins a l’actualitatl'actualitat perquè entre alguns bakongo el tercer dia de la setmana (dimecres) es venera en la mateixa manera que Nsona. Isabel Maria de Gamma va ser la reina vídua del poble bakongo, l'última governant de kongo sota el domini colonial portuguès, i el seu últim partidari real. Després de la seva mort en 1958, la va succeir el seu marit, Antonio III com a regent del seu fill Mansala. Amb l'establiment d'un Estat independent d'Angola, el paper del rei va ser abolit pel nou govern.

{{referènciesamaga}}