Tractat d'Utrecht: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
m Corregint errors lingüístics |
||
Línia 42:
El gir radical que s'experimentà entre finals de 1710 i principis de 1711, van precipitar els esdeveniments. Va proporcionar motius als ''tories'' per abandonar el bàndol aliat i cercar les primeres converses –secretes– de pau, i tanmateix va fer que Lluís XIV deixés de pressionar Felip d'Anjou amb l'abandonament militar a la Corona de Castella. Lluís XIV es mostrava triomfant veient aquella victòria com «''el gir decisiu de tota la guerra de Successió: el tron del meu nét finalment assegurat, l'arxiduc desanimat...el partit moderat de Londres confirmat en el seu desig de pau''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=304}}
Els plans dels ''tories'' a la tardor de 1710 es basaven en assolir una pau en unes condicions raonables per al seu país, assegurar les finances públiques i aturar el sector radical dels ''tories''. Volien dur a terme una negociació secreta amb França, a banda dels aliats, sense alterar els acords que conformaven la Gran Aliança, fer que Felip V conservés el tron de la Corona de Castella i les Índies per tal
La reacció dels aliats davant el progressiu abandonament del Regne Unit fou entre sorpresa i consternació. El secretari d'Estat d'Itàlia, Juan Antonio Romeo y Andaraz, el [[marqués Erendazu]], afirmava: «''encara que és cert que les nostres coses no tenen un bon parer, avui no es pot fer un judici fix perquè les d'Anglaterra estan subjectes a mutació que d'un instant a un altre podem passar d'un estat infeliç a un altre de feliç. Si caigués el partit dominant –el dels tories– assoliríem el que volguéssim i sens dubte els francesos signarien aleshores la pau com volguéssim.''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=309}} Els anglesos, a més, van començar a reduir notablement els ajuts econòmics a l'arxiduc Carles, però tot i així, potències marítimes com Gran Bretanya, volien que la guerra contínues a Catalunya per tal d'obtenir millors concessions en les negociacions de pau que s'estaven duent a terme. Aquesta decisió també la va adoptar –per majoria– la Cort de Viena, tot i que el príncep [[Eugeni de Savoia]] disposava d'una armada inferior a la borbònica pel fet de no poder confiar amb els anglesos, els holandesos i els prínceps alemanys.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=312}}
A Europa s'havien aturat els canons menys al front ibèric, on els francesos continuaven pressionant les forces enemigues. Tot i la resistència dels [[miquelets]] i dels [[sometents]], la desproporció de forces no va impedir que presentessin una dura resistència, però sense impedir que els borbònics s'apoderessin de [[Cervera]], [[Balaguer]], [[Morella]] i [[Miravet]], mentre que els francesos ho fessin al nord, obtenint l'[[Empordà]], el [[Gironès]], [[la Selva]] i part d'[[Osona]]. L'Arxiduc Carles va abandonar Barcelona per ser coronat com a emperador d'Àustria el [[27 de setembre]] del [[1711]], deixant a sa muller a la ciutat com a penyora i capitana general de Catalunya i governés la resta de territoris de la Corona de Castella a petició dels holandesos, mentre s'iniciaven les converses de pau a Utrecht. La coronació, però, no va tenir lloc fins el [[22 de desembre]] a [[Frankfurt del Main|Frankfurt]] coronant-se com a Carles VI, fet que no va impedir que renunciés al tron castellà, com ho mostra una medalla commemorativa amb la llegenda de ''Carolus Hispaniarum, Hungariae, et Boehmiae Rex, Arxidux Austriae, electis in Regem Romanorum''.{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=312}} Tot i la coronació i les primeres converses de pau, Carles va voler mantenir unida l'aliança i intentar malmetre per tal
La guerra tampoc estava a favor de Carles VI, perquè el [[25 de juny]] del [[1712]] França i Gran Bretanya acordaven la suspensió de les hostilitats.<ref>{{ref-llibre|cognom=Hernàndez|nom=Francesc Xavier|títol=Història Militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra|pàgines=233|lloc=Barcelona|editorial=Rafael Dalmau|any=2003|isbn=84-232-0664-5}}</ref> [[Eugeni de Savoia]] a l'agost del 1712, va comunicar aquesta desafecció britànica, envers el conflicte, a [[Ramon Frederic de Vilana-Perles|Vilana Perlas]], però sense dubtar ni que l'emperador Carles ni sa muller «''tindrien el major compte de mantenir possiblement l'estat de guerra i tots els assumptes d’aquest país ''[referint-se al Principat de Catalunya]».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=319}} És a dir, es mostraven segurs que Carles VI seguiria la guerra tot i les dificultats per les quals passaven. Mesos més tard es va mostrar més crític amb la postura britànica, ja que ferien més «''als aliats que als francesos i volent obligar a signar qualsevol pau''».{{sfn|Albareda Salvadó|2010|p=320}} Carles, però, tenia la intenció de retirar sa muller de Catalunya i posar a la germana major d’aquesta.
| |||