Fissió nuclear: diferència entre les revisions

La fissió nuclear en cadena no és habitual a la naturalesa, fins elal 1972 es va descobrir aquest fenomen a uns dipòsits de [[mineral]] a [[Oklo]] ([[Gabon]]), tot i que havia estat postulat per Paul Kuroda el [[1956]].<ref>[http://nuclearplanet.com/Kuroda%201956.pdf ''On the physical stability of uranium minerals''] Paul K. Kuroda. Journal of Chemical Physics, vol. 25, pàg. 781–782.(1956)</ref> El físic francès [[Francis Perrin]] va descobrir a la regió d'Oklo setze llocs on fa uns dos milions d'anys s'hauria produït una fissió nuclear autosostinguda a gran escala. Aquest procés s'hauria basat en l'urani natural i la reacció hauria estat moderada per l'[[aigua]] corrent, això va ser possible perquè llavors l'urani natural era més ric que ara en l'isòtop físsil U-235, al voltant del 3%, que avui dia, que conté només un 0,7 % i cal que sigui [[Urani enriquit|enriquit]] (fins el 3%) per tal de poder ser utilitzat als reactors nuclears que utilitzen ''aigua lleugera''.

L'urani es troba a la natura com una barreja de dos isòtops: urani-238 i urani-235 en una proporció de 150 a 1, per la qual cosa l'urani 235 és només el 0,7% de la quantitat total d'urani, i només aquest últim és físsil. El procés de l'[[Urani enriquit|enriquiment de l'urani]] consisteix en augmentar el percentatge en massa d'urani-235 a costa de l'urani-238 per tal de poder disposar d'un nombre de nuclis físsils prou gran per fer funcionar el reactor. L'enriquiment varia entre el 3% i el 5%, però per construir una bomba nuclear arriba fins elal 90%. La presència d'impureses i dels àtoms d'urani-238 a la reacció fan que només una part dels neutrons emesos sigui absorbida per nuclis físsils, la mateixa funció fan als reactors unes barres especials que estan dissenyades amb materials que absorbeixen neutrons per controlar la reacció en cadena.