Natura morta: diferència entre les revisions

3 bytes afegits ,  fa 10 anys
correcció ortogràfica i gramatical
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: realitzar vàries natures m -> realitzar diverses natures m
correcció ortogràfica i gramatical
Línia 15:
[[Fitxer:Oplontis-Pintures-5643.jpg|thumb|''Panera de figues'' a la [[vil·la Popea]]]]
 
Les natures mortes ja adornaven l'interior de les tombes de l'[[Antic Egipte]]. Es creia que els objectes relacionats amb el menjar i la vida domèstica es farien reals a l'altra vida, i es representaven pintats, tal fossin taules parades, perquè els morts els utilitzessin. Les pintures sobre gerres de l'[[Antiga Grècia]] també demostren gran habilitat en representarla representació d'objectes quotidians i animals.
 
Natures mortes semblants, més simples decorativament però amb [[perspectiva]] realista, s'han trobat en [[pintura mural|pintures murals]] de l'[[Antiga Roma]] i en [[mosaic]]s a [[Pompeia]], [[Herculà]] i la vil·la de [[Boscoreale]], incloent el motiu posteriorment tan familiar d'un bol de vidre amb fruites. Al [[triclini]] de la [[vil·la Popea]] destaca un fresc exquisit amb la imatge d'una panera de [[figa|figues]] d'un realisme molt notable.<ref>{{ref-llibre|títol=Oplontis: Piccola guida con itinerario scolastico|editorial=Pompeia: Soprintendenza archeologica di Pompei |any=2002 |llengua=italià}}</ref> [[Vitruvi]], ja a la segona part del segle I, va descriure la decoració de menjadors on apareixien imatges amb aliments.<ref>[[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: p.1074</ref> Els mosaics decoratius anomenats ''emblema''<ref group="n.">«L'emblema és la part situada al centre d'un mosaic i rep un tractament diferenciat.»</ref> que s'han trobat a cases de romans rics, demostren la varietat de menjar de quèque gaudien les classes superiors, i també funcionaven com a signes d'hospitalitat i com a celebracions de les estacions i de la vida.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.19</ref>
 
En el segle XVI, el menjar i les flors reapareixeran com a símbols de les estacions i dels cinc sentits. També des de l'època romana existeix la tradició de l'ús de cranis a les natures mortes com a símbol de mortalitat i de fugacitat, sovint acompanyada per la frase ''Omnia mors aequat'' («La mort iguala a tothom»).<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.22</ref> Aquest motiu, les ''vanitas'', que enfronten la mort amb els plaers mundans, cobrarà un gran apogeu posteriorment a la [[pintura barroca]], de forma especial amb els pintors neerlandesos a la ratlla de l'any 1600.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.137</ref>
Línia 114:
[[Paul Cézanne]] va trobar a la natura morta el vehicle perfecte per a la seva revolucionària recerca de l'organització espacial geomètrica. Per a Cézanne, aquest gènere pictòric va ser un mitjà per allunyar la pintura de la seva funció mimètica o il·lustrativa, mostrant independentment els elements de color, forma i línia, un gran pas cap a l'[[art abstracte]]. Així, els experiments de Cézanne van influir en el desenvolupament de la natura morta [[cubisme|cubista]] a començaments del segle XX.<ref name="Ebert311">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.311</ref>
 
En adaptar els plans i eixos de Cézanne, els cubistes van atenuar la paleta de color dels fauvistes i es van centrar en deconstruirconstruir objectes en formes i plans solament geomètrics. Entre 1910 i 1920, els artistes cubistes com [[Pablo Picasso]], [[Georges Braque]] i [[Juan Gris]] van pintar moltes composicions de natura morta, incloent, de vegades, instruments musicals, i crearen les primeres obres de [[collage]] cubista, com a l'obra oval de Picasso ''Natura morta amb cadira de vimet'' (1912). En aquestes obres, els objectes de la natura morta se superposen i entremesclen mantenint algunes formes bidimensionals recognoscibles, perden la textura superficial individual i es fonen amb el fons del quadre, assolint obres gairebé oposades a aquelles de la natura morta tradicional.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.338</ref>
[[Fitxer:Gris, Nature morte ( Musée d'art moderne et contemporain de Strasbourg ).JPG|thumb|left|''Natura morta'' de [[Juan Gris]]]]
[[Fernand Léger]] va introduir a la natura morta l'ús abundant d'espai en blanc i formes geomètriques que se superposen, definides amb claredat, acolorides, per produir un efecte més mecànic.<ref>[[#Piper|Piper 1986]]: p.643</ref> [[Marcel Duchamp]] i d'altres membres del [[dadaisme| moviment dadà]], van marxar en una direcció radicalment diferent, i crearen escultures de natura morta en tres dimensions. A fi de restaurar algun significat [[simbòlic]] a la natura morta, els [[futurisme|futuristes]] i els [[surrealisme|surrealistes]] van col·locar objectes de natura morta recognoscibles en els seus paisatges onírics. A les pintures d'aquest gènere de [[Joan Miró]], els objectes apareixen lleugers i flotant en un espai bidimensional lleugerament suggerit i, fins i tot, les muntanyes es dibuixen com simples línies, com a ''[[Natura morta del sabatot]]''.<ref name="Ebert311"/> [[Salvador Dalí]] va realitzar diverses natures mortes com ''La panera de pa (1945)'' al [[Teatre-Museu Dalí]] de [[Figueres (Alt Empordà)|Figueres]], amb clara referència a les natures mortes espanyoles del segle XVII, a més a més de la gran simbologia que sempre va donar el pintor a la representació del pa.<ref> {{ref-llibre|cognom=Rebull|nom=Melania|títol= Dalí 1904-1989 |editorial=Globus |lloc=Madrid |isbn= 84-88424-07-8|pàgines=p.62|llengua=castellà}}</ref>
Línia 127:
El moviment [[Neo-Dadà|neodadaista]], en el qual s'inclou [[Jasper Johns]], va tornar a la representació tridimensional de [[Marcel Duchamp]] de parament domèstic quotidià per crear el seu propi tipus de natures mortes, com ''Bronze pintat'' (1960) i ''Casa de bojos'' (1962), de Johns.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.384-386</ref>
 
L'apogeu del fotorrealisme als anys setanta va refermar la representació il·lusionista, a la vegada que conservava una mica del missatge pop de la fusió d'objecte, imatge i producte comercial. Típiques sobre això són les pintures de [[Don Eddy]] i [[Ralph Goings]]. Les últimes tres dècades del segle XX, la natura morta s'ha expandit més enllà dels límits d'un marc, amb tècniques mixtes que empren objectes reals, [[fotografia]], [[vídeo]] i [[so]]. Les obres generades per [[ordinador]] han expandit les tècniques disponibles als artistes de natures mortes. Amb l'ús de càmeres de videovídeo, els creadors poden també incorporar a l'espectador a la seva obra. El 1992 el director de cinema [[Víctor Erice]] va filmar ''El sol del membrillo'', pel·lícula en la qual es recull el procés creatiu de l'artista [[Antonio López García]] en pintar un [[codonyer]] al pati de casa seva. El fotògraf [[Mallorca|mallorquí]] [[Toni Catany]], entre els seus temes preferits, elabora la natura morta d'estudi amb els models de materials clàssics com flors, fruites, gerros, figures o teles brodades i, el 1987, va editar l'obra ''Natures mortes'', representant aquest tema.<ref>{{citar web|url=http://www.llull.cat/rec_transfer/webt3/transfer03_Catany_cat.pdf |títol=Toni Catany, el poeta de la fotografia|editor=l'Institut Ramon Llull format PDF|consulta=9 d'agost de 2011}}</ref>
 
== Subgèneres ==
Línia 149:
Una altra varietat de trompe l'oeil representava objectes relacionats amb alguna professió, com en la pintura de [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]] ''Cavallet de pintor amb peça de fruita'', que mostra totes les eines de l'ofici del pintor.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.170</ref> També popular a la primera meitat del segle XVII va ser la pintura d'un ampli assortiment d'espècimens en forma [[al·legoria|al·legòrica]], com els «cinc sentits», els «quatre continents» o les «quatre estacions», mostrant una deessa o figura al·legòrica envoltada pels corresponents objectes naturals o realitzats per l'home.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.180-181</ref> [[Lubin Baugin]] va ser un artista que va realitzar natures mortes dirigides a mostrar la sensualitat amb aquest tipus d'al·legories, precisament una de les seves obres té per títol ''Els cinc sentits''.<ref name="Souriau821"/>
 
[[Evaristo Baschenis]] va ser un pintor italià del Barroc que va treballar principalment a la seuaseva ciutat natal de [[Bèrgam]]. És molt conegut per les seves natures mortes, principalment d'[[instruments musicals]]. [[Arcimboldo]] també italià, va desenvolupar a finals del [[cinquecento]] uns «capritxos» al·legòrics, quadres en què les natures mortes, els conjunts de flors, fruites, mariscs o peixos, creaven figures simbòliques representant les estacions o retrats de personatges on els caps humans estaven realitzats amb pintures realistes de verdures, fruites, arrels i marisc.<ref>[[#Pacciarotti|Pacciarotti 1998]]: p.374</ref>
 
== Referències ==
149

modificacions