Història d'Oman: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: s ciutats costeres. A Masqat -> s ciutats costaneres. A Masqat |
m Corregint errors lingüístics |
||
Línia 36:
[[Al-Masudi]] fixa la data de la conversió d'Oman el [[632]] i diu que poc abans de morir [[Mahoma]] va enviar [[Amr ibn al-As]] (o al-Asi), però sembla ser el únic que allarga fins tan avançat en el temps aquesta delegació. Els motius dels al-Djulanda per canviar l'estat medinenc pel [[sassànida]] no són molt clars però sembla ser que l'autoritat musulmana permetia als sobirans d'Oman un paper més protagonista en la recaptació de la ''dime'' a les fires de Daba i Suhar. Els dos germans van sol·licitar als representants sassànides, el [[marzuban]] i els [[asawira]], que adoptessin l'islam o marxessin en pau, però els perses van refusar les dues coses i es van retirar al fort de Dastajird, prop de Suhar, i es van preparar per una guerra contra els àrabs; la batalla de Salut al sur de Djawf, a la regió de Suhar, fou guanyada pels àrabs; la lluita es va saldar amb la mort del cap sassànida Maskana i la resta van acabar cedint la costa després d'un forta resistència que hauria durat fins el 633. El seu paper durant la ''rida'' és desconegut. Djayfar al-Djulanda va enviar emissaris a [[Al-Xihr]] i [[Mahra (regió)|Mahra]] i aquestes regions es van convertir a l'islam; només els militars perses i els [[asbadhites]] van resistir a adoptar la nova religió.
Mort [[Mahoma]] el vincle personal es va trencar i per això es va produir la ''rida'' o [[apostasia]]; el primer efecte fou la negativa a pagar el ''[[zakat]]'' però també la manca de fe una vegada desaparegut el únic que s'acceptava que tenia el do de la profecia; però la causa principal era que els clans de l'interior, incloent els clans [[Azd]], volien conservar el poder en front d'altres clans sovint propers. Els [[al-Djulanda]] van reconèixer [[Abu-Bakr as-Siddiq|Abu Bakr]] i els musulmans de l'interior (fins i tots clans propers als al-Djulanda), van canviar llavors de bàndol i van fer apostasia. Les tribus es van revoltar sota la direcció de [[Lakit ibn Malik al-Atiki]] o al-Azdi (perquè era d'un clan dels Azd) conegut pel malnom de ''Dhu al-Taj'' (l'home de la corona) que es declarava a si mateix profeta (''nabi''); ancestres de Lakit havien exercit el poder i havien estat investits per Cosroes i segons [[al-Tabari]] havia perdut la sobirania en els darrers anys (en vida del Profeta Mahoma) i la mort del cap de [[Medina]] era l'ocasió per tornar al poder. Lakit va atacar a Djayfar i va ocupar Mazun agafant el govern; el seu germà Abd i els soldats van fugir cap a les muntanyes o en vaixells. Un enviat del califa, Hudhayfa ibn Mihasan fou assetjat a Daba; amb el suport dels Azd els rebels controlaven la costa nord entorn a Daba; la ''rida'' es va estendre cap a Mahra i [[Hadramaut]], en cadascuna de les regions hi havia una facció oposada a la tutela musulmana, o a la dels al-Djulanda com interposats (com els [[kinda]] a Hadramaut sota al-Aixath ibn Qays). La divisió aparentment religiosa era de fet política. Abu Bakr va enviar reforços comandats per Ikrima ibn Abi Djahl i es va lliurar una forta batalla prop de Daba, amb uns deu mil morts, que va acabar amb la victòria musulmana i de les tribus lleials al islam. En aquest temps de guerra
Després de la guerra civil i religiosa, els que havien estat lleials als musulmans van mantenir els seus càrrecs i privilegis. El govern va quedar en mans dels al-Djulanda i la família va exercir un paper més o menys destacat fins al temps dels [[buwàyhides]]. Els apostates foren excloses del botí (''fay'') en les futures conquestes musulmanes.
| |||