Revisió del 21:02, 15 jul 2013 modifica JdelGrau (discussió \| contribucions) 40 edits m JdelGrau ha mogut Dent de lleó a Xicoia sobre una redirecció: Castellanisme evident. Després de recerca realitzada, s'ha vist que xicoia és el terme més comú (el segon és pixallits). ← Edició anterior		Revisió del 20:13, 9 des 2013 modifica desfés EVA (bot) (discussió \| contribucions) Bots 851.856 edits m Corregint errors lingüístics Edició següent →
Línia 37: === Gastronomia === La planta sencera és comestible. Les [[arrel (botànica)\|arrels]] són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el període de repòs de la vegetació. A [[Sicília]] les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva i al [[Japó]] es tallen a trossos, esse salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un [[succedani alimentari\|succedani]] de [[cafè]].<ref name=couplan/> Les seves [[fulla\|fulles]] també tenen usos gastronòmics a tota Europa i es poden menjar crues, per exemple en amanida, bullides, fregides, en [[sopa]] (típicament a [[Itàlia]]), com a farciment de [[ravioli]]s o en [[truita d'ou\|truita]]. A [[Polònia]], una preparació culinària molt habitual fins a començaments del [[segle XX]] eren les fulles de dent de lleó bullides i escorregudes, barrejades amb llet i patata. En general, les fulles joves i tendres es poden menjar crues però quan són més madures comencen a amargar, cosa per la qual se solen ja menjar cuites.<ref name=couplan/> Les [[poncella\|poncelles]] es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a [[Occitània]], és fregir-les en oli d'oliva i fer-ne una truita. També les [[inflorescència\|inflorescències]] obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més esse solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleó», una mena d'[[aiguamel]]; o en [[melmelada]], anomenada també, pel seu gust i aspecte, ''[[mel]] de dent de lleó'', i que és tradicional a molts indrets camperols d'[[Europa]].<ref>François Couplan. ''Véritable régime crétois'', de Edicions Ellebore, 2009 {{fr}}, ISBN 978-2-86898-936-9</ref> A [[Txèquia]] es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d'una banda, la mel queda més perfumada, mentre que d'altra s'aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar del pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleó.<ref name=couplan/> Com la majoria de vegetals, i més especialment les herbes, els valors de [[greix]]os, [[proteïnes]] i d'[[energia]] ([[calories]]) de la dent de lleó són molt baixos. Les fulles aporten principalment [[vitamines]] i minerals, de les quals destaca la [[provitamina A]], que hi és en una proporció, a igual quantitat en pes, setanta vegades major a la de les taronjes i el doble que als espinacs. També conté [[vitamina B1\|vitamines B1]], [[vitamina B2\|B2]], [[vitamina C\|C]] i [[vitamina E\|E]]; i quantitats significatives de sals minerals com el calci, potassi, fosfor, sodi, magnesi i ferro entre d'altres.<ref name=couplan/>

Dent de lleó: diferència entre les revisions