Natura morta: diferència entre les revisions

m
cap resum d'edició
Contingut suprimit Contingut afegit
correcció ortogràfica i gramatical
mCap resum de modificació
Línia 7:
 
== Història ==
El tema de la natura morta va ser considerat un art menor durant molt de temps dins de la [[jerarquia de gèneres|jerarquia pictòrica de gèneres]]; a la llista realitzada el segle XVII per [[Charles Le Brun]] ocupava quasi l'últim lloc. Aquesta valoració ha anat canviant fins elal punt de considerar que és un dels temes més apropiats per representar les formes, els colors i la llum pictòrica.<ref>[[#Souriau|Souriau 1990]]: p.820</ref>
 
L'[[historiador de l'art]] [[Luigi Lanzi]] a la primera part de la seva obra ''Storia pittorica dell'Itàlia dal risorgimento delle belle arti fin presso al fini del XVIII secolo'', apareguda el 1796, comentava sobre els pintors venecians que havien practicat aquest gènere:{{cita|...molts eren aleshores els pintors de flors i fruites per tota Itàlia: Però observo que els seus noms se n'han anat en la seva més gran part a l'oblit, o si es llegeixen en els llibres, s'ignoren les seves obres.}}Aquest autor es referia amb l'«oblit» a que, malgrat el seu gran creixement i estima al segle XVII, mai no va ser considerat aquest gènere al mateix nivell que la [[pintura d'història]].<ref>[[#Pacciarotti|Pacciarotti 2000]]: p.373</ref>
Línia 17:
Les natures mortes ja adornaven l'interior de les tombes de l'[[Antic Egipte]]. Es creia que els objectes relacionats amb el menjar i la vida domèstica es farien reals a l'altra vida, i es representaven pintats, tal fossin taules parades, perquè els morts els utilitzessin. Les pintures sobre gerres de l'[[Antiga Grècia]] també demostren gran habilitat en la representació d'objectes quotidians i animals.
 
Natures mortes semblants, més simples decorativament però amb [[perspectiva]] realista, s'han trobat en [[pintura mural|pintures murals]] de l'[[Antiga Roma]] i en [[mosaic]]s a [[Pompeia]], [[Herculà]] i la vil·la de [[Boscoreale]], incloent-hi el motiu posteriorment tan familiar d'un bol de vidre amb fruites. Al [[triclini]] de la [[vil·la Popea]] destaca un fresc exquisit amb la imatge d'una panera de [[figa|figues]] d'un realisme molt notable.<ref>{{ref-llibre|títol=Oplontis: Piccola guida con itinerario scolastico|editorial=Pompeia: Soprintendenza archeologica di Pompei |any=2002 |llengua=italià}}</ref> [[Vitruvi]], ja a la segona part del segle I, va descriure la decoració de menjadors on apareixien imatges amb aliments.<ref>[[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: p.1074</ref> Els mosaics decoratius anomenats ''emblema''<ref group="n.">«L'emblema és la part situada al centre d'un mosaic i rep un tractament diferenciat.»</ref> que s'han trobat a cases de romans rics, demostren la varietat de menjar que gaudien les classes superiors, i també funcionaven com a signes d'hospitalitat i com a celebracions de les estacions i de la vida.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.19</ref>
 
En el segle XVI, el menjar i les flors reapareixeran com a símbols de les estacions i dels cinc sentits. També des de l'època romana existeix la tradició de l'ús de cranis a les natures mortes com a símbol de mortalitat i de fugacitat, sovint acompanyada per la frase ''Omnia mors aequat'' («La mort iguala a tothom»).<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.22</ref> Aquest motiu, les ''vanitas'', que enfronten la mort amb els plaers mundans, cobrarà un gran apogeu posteriorment a la [[pintura barroca]], de forma especial amb els pintors neerlandesos a la ratlla de l'any 1600.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.137</ref>
Línia 25:
=== Edat mitjana ===
[[Fitxer:Christus saint eloi orfèvre.jpg|thumb|left|''[[Sant Eloi al seu taller]]'' (c. 1449), [[Petrus Christus]], [[Metropolitan Museum of Art|MET]].]]
A partir de 1300, començant per [[Giotto di Bondone|Giotto]] i els seus seguidors, les natures mortes van reviure a les pintures de tema religiós en forma d'objectes de la vida quotidiana que acompanyaven les figures protagonistes.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.25</ref> Aquest tipus de representació pictòrica va ser considerat menor fins elal [[Renaixement]], motiu pel qual apareixia en general subordinat a [[jerarquia de gèneres|altres gèneres]], com la [[pintura d'història]], la [[pintura religiosa]] o els [[retrat]]s, comportant sovint un significat [[religiós]] o [[al·legoria|al·legòric]]. Això era particularment patent a l'obra dels artistes del nord d'Europa, l'atracció dels quals pel [[simbolisme]] i el [[realisme]] òptic molt detallat, els va portar a prodigar gran atenció en el missatge general de les seves [[pintura|pintures]].<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.27</ref>
 
Pintors com [[Jan van Eyck]] sovint van usar elements de natura morta com a part del seu programa [[iconografia|iconogràfic]]. El desenvolupament de la tècnica de la [[pintura a l'oli]] per van Eyck i d'altres [[pintura flamenca|artistes flamencs]] va permetre pintar objectes quotidians en un estil [[hiperrealisme|hiperrealista]], a causa del seu assecament més lent, i la possibilitat de barrejar i treballar per capes els colors a l'oli.<ref>[[#Pijoan|Pijoan, 1966, pàg. 58]]</ref><ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.26</ref>
Línia 48:
=== Segle XVII ===
[[Fitxer:Canestra di frutta (Caravaggio).jpg|thumb|left|''Cistell amb fruites'' de [[Caravaggio]]]]
Encara que la pintura de natura morta italiana estava guanyant en popularitat, va romandre històricament menys respectada que la pintura de «gran estil» de temes històrics, religiosos i mítics. Destacats acadèmics de començaments del segles segle XVII, com [[Andrea Sacchi]], creien que la [[pintura de gènere]] i la natura morta no posseïen la ''gravitas'' («majestuositat») que fa que la pintura sigui considerada art major. D'altra banda, reeixits artistes de natura morta italians van trobar ampli [[mecenes|mecenatge]] en el seu temps.<ref>[[#Spike|Spike 1991]]: pp.124-125</ref> Encara més, les pintores, que eren poques, normalment escollien o es veien restringides a pintar temes com la natura morta, com succeïa, per exemple amb [[Fede Galizia]]. Molt poques fonts contemporànies esmenten les natures mortes de la pintora; tanmateix, ara com ara, de les seves obres catalogades se'n troben quaranta-quatre que corresponen aquest gènere.<ref>[[#Segal|Segal 1998]]: pp.164-171</ref>
[[Fitxer:Rembrandt - Tote Pfauen.jpg|thumb|''Noia amb paons morts'' de [[Rembrandt]]]]
Molts artistes italians destacats en altres gèneres també van produir alguns quadres de natures mortes. En particular, [[Caravaggio]] (1573-1610) va ser un dels primers artistes que va representar natures mortes amb consciència d'obra pictòrica. Va aplicar la seva influent forma de naturalisme a la natura morta. El seu ''Cistell amb fruites'' (c. 1595-1600) és un dels primers exemples de natura morta pura, presentada amb precisió i situat a l'alçada de l'ull de l'espectador.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.82</ref> Encara que no obertament simbòlica, aquesta pintura era propietat del cardenal Federico Borromeo i va poder haver estat apreciada tant per raons estètiques com religioses. Quan [[Jan Brueghel el Vell]] va pintar el seu ''Gran buquet milanès'' (1606), també per al mateix cardenal, va assenyalar que la pintura era «''fatta tutti del natturel''» –feta sencera del natural– i va augmentar el seu preu per l'esforç extra.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.84</ref> Eren aquestes pintures unes més a la [[col·lecció]] del cardenal, juntament amb la seva també àmplia col·lecció de curiositats. Entre d'altres pintures, ''La cuinera'', de [[Bernardo Strozzi]], és una «escena de cuina» a la manera holandesa, que és d'un costat un detallat [[retrat]] d'una cuinera, i d'altra banda, la representació dels ocells de caça que està preparant.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: p.96</ref> En una manera semblant, una de les escasses natures mortes de [[Rembrandt]], ''Noia amb paons morts'' combina d'igual manera un simpàtic retrat femení amb imatges d'ocells de caça.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: p.175</ref>
[[Fitxer:Willem Claesz. Heda - Still-Life - WGA11246.jpg|thumb|left|''Natura morta'' de [[Willem Heda]]]]
[[Fitxer:Pieter Claesz, Nature morte au crabe.jpg|thumb|left|''Natura morta amb cranc'' de [[Pieter Claesz]]]]
Línia 65:
[[Fitxer:Yepes-1642-frutero delft-prado.jpg|thumb|''Fruiter de Delft i dos pitxers'' de [[Tomás Hiepes]]]]
[[Fitxer:MMarch-alegoria oido.jpg|thumb|''Al·legoria de l'oïda'' de [[Miquel March]]]]
La importància que va adquirir la natura morta a la l'Espanya del segle XVII només ha començat a ésser reconeguda en dates recents. L'escassa representació de natures mortes pintades per artistes espanyols en les col·leccions reials –on no eren escasses les arribades de fora– i, en conseqüència, la seva reduïda representació en els primers moments del [[Museu del Prado]], va poder ser un factor determinant en l'oblit que va pesar sobre aquest gènere fins ben entrat el segle XX. La revaloració va començar el 1935 amb l'exposició ''Floreros y bodegones en la pintura española'' organitzada per la Societat d'Amics de l'Art, on va destacar la presentació de la ''Natura morta de caça, hortalisses i fruites'' de [[Juan Sánchez Cotán]],<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.41</ref> i va prosseguir el 1941 en arribar al Prado per donació de [[Francesc Cambó]] la ''Natura morta d'atuells'' de [[Zurbarán]]. Curiosament, el mateix col·leccionista va obtenir un segon exemplar de la composició, que actualment es troba al [[Museu Nacional d'Art de Catalunya]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Cirlot|nom=Lourdes|títol=Museo del Prado I. Col. Museos del Mundo vol. VI|any=2007|editorial=Espasa|llengua=castellà|pàgines= p.98|isbn= 978-84-674-3809-3}}</ref> El [[franquisme]] va trobar en la severa austeritat d'aquestes natures mortes de Sánchez Cotán i de Zurbarán un estímul per a la seva visió essencialista d'Espanya, aprofundint en les diferències amb la mateixa pintura neerlandesa o flamenca, i insistint en la naturalesa mística de la natura morta espanyola, enllaçant-ho amb la literatura mística del [[Segle d'or espanyol|Segle d'Or]] i amb el que es volia que fos la identitat col·lectiva i permanent de l'ésser espanyol.<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.44</ref>
 
Paradoxalment, el tòpic creat per la literatura nacionalista més conservadora a la vista d'un reduït nombre de natures mortes, que encara que fossin excel·lents no podien ésser representatives del conjunt de la pintura de natura morta practicada a Espanya, va ser assumit per bona part dels estudiosos estrangers, com Ebert-Schifferer. Aquest autor, insistint en aquest [[ascetisme]] de les obres produïdes a Espanya i en les seves diferències amb les flamenques, explicava que tot i que les natures mortes d'uns i altres sovint van tenir un propòsit moral implícit, l'austeritat espanyola, que alguns troben pròxima a la desolació de la meseta castellana, semblava rebutjar els plaers sensuals, la plenitud i el luxe dedel quequal gaudien les natures mortes holandeses.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.71</ref> No serà el cas de l'historiador Peter Cherry, qui continuant el mateix criteri que August Mayer, ha sabut apreciar la rica versatilitat de la natura morta espanyola.<ref>{{ref-llibre |cognom=Cherry|nom=Peter|any=1999|títol=Arte y naturaleza. El bodegón español del siglo de Oro|editorial=Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico|lloc=Madrid|llengua=castellà|isbn=9788489796140}}</ref>
 
Igual que va succeir a Itàlia i a França, a Espanya els tractadistes de pintura com [[Francisco Pacheco]] o [[Antonio Palomino]], van considerar la pintura de natura morta com un gènere secundari, en col·locar la representació de la figura humana al cim de la representació artística, però la imitació tan típica del barroc espanyol en tots els objectes aplicats a l'elaboració d'aquest tipus de pintura al segle XVII, va fer que Pacheco la declarés com un gènere «digne» per ser la «veritable imitació del natural».<ref>[[#Pacheco|Pacheco 1990]]: pp.517</ref> Tanmateix, els inventaris de pintura que acostumaven a fer-se per motius testamentaris, revelen que les natures mortes estaven ben representades a les col·leccions de pintura de tots els grups socials. Al [[Toledo]] del segle XVII, lluny ja de l'esplendor que havia conegut la ciutat en el passat, és on l'la historiadora Paula Revenga ha analitzat 281 inventaris, amb 13.357 pintures, 1.013 eren natures mortes (7,58%). Però aquest percentatge era més gran en alguns grups socials i, en particular, era el preferit pel baix [[clergat]].<ref>{{ref-llibre|cognom= Revenga Domínguez|nom=Paula|títol=Pintura y sociedad en el Toledo barroco|lloc=Toledo|editorial=Junta de Comunidades de Castilla la Mancha|any=2002|llengua=castellà|pàgines= pp.359-363|isbn=9788477882244}}</ref>
 
En conseqüència, a més a més de ser practicat per alguns pintors destacats en altres gèneres, com [[Blas de Prado]] i Juan Sánchez Cotán, iniciadors del gènere, [[Francisco Zurbarán]] i el seu fill [[Juan de Zurbarán]], [[Mateo Cerezo]] o [[Antonio de Pereda]], que també va cultivar la ''vanitas'', la natura morta va comptar a Espanya amb nombrosos especialistes, com [[Juan van der Hamen y León]], [[Juan de Espinosa]], [[Antonio Ponce]], [[Francisco Barrera]] o [[Ignacio Arias]] a [[Madrid]]. Significatiu és el cas de [[Juan Fernández, El Labrador|Juan Fernández, ''el Labrador'']], pintor reclòs en el seu lloc natal de [[Las Navas del Marqués]], la fama del qual va arribar fins a la cort anglesa i dues pintures seves van ser encarregades per l'ambaixador del rei [[Carles I d'Anglaterra]]; es conserven molt poques obres d'aquest autor. Significatius són [[Pedro de Campcrobín]] i [[Pedro de Medina Valbuena]] a [[Sevilla]] o [[Tomás Hiepes|Tomás Hiepes o Yepes]] a [[València]]; aquest últim va introduir en les seves pintures [[Manises#la ceràmica de Manises|ceràmiques de Manises]] i gerros de [[porcellana]] de [[Delft]], amb el que s'aconseguia que amb els objectes que es mostraven, ja fossin de ceràmica o vidre, els propietaris de les pintures els veiessin com un reflex dels que ells pròpiament posseïen. El Museu del Prado conserva d'aquest autor valencià una col·lecció de catorze natures mortes i també se'n troben vàries al [[Museu de Belles Arts de València]].<ref>[[#García Santo-Tomás|García Santo-Tomás /Portús 2009]]: pp.171-172</ref> També el valencià [[Miquel March]] té representació en aquests dos museus; aquest pintor, encara que es va dedicar més al tema paisatgístic, va realitzar algunes al·legòries dels cincinc sentits i temes de caça, com la pintura al Prado d'un ''Milà atacant un galliner''.<ref>[[#Pérez Sánchez|Pérez Sánchez 2007]]: p.18</ref>
 
=== Segle XVIII ===
[[Fitxer:Jean-Baptiste Siméon Chardin 007.jpg|left|thumb|''La rajada'' (1728), [[Jean Siméon Chardin]].]]
Les connotacions religioses i al·legòriques de la natura morta van desaparèixer al segle XVIII i les pintures van evolucionar fins a ésser calculades representacions de variats colors i formes, mostrant menjars quotidians. L'[[aristocràcia]] francesa va contractar artistes per executar pintures de pròdigues i extravagants natures mortes que honraven les seves taules, també sense el missatge moralista de la ''vanitas'' dels seus predecessors neerlandesos. L'amor [[rococó]] per l'artifici va portar un apogeu a l'apreciació francesa pel ''trompe l'oeil''. Les natures mortes de [[Jean Siméon Chardin]] emprenen una varietat de tècniques, des del [[realisme]], a l'estil holandès, a harmonies més suaus.<ref>[[#Zuffi|Zuffi 1999]]: pp.288-298</ref>
[[Fitxer:Natura morta amb verdura, gall dindi plomat, altre aviram i neulesViladomatMNAC.jpg|thumb|''Natura morta amb verdura, gall dindi plomat, altre aviram i neules'' de d'[[Antoni Viladomat]]]]
[[Fitxer:Giuseppe Recco 001.jpg|thumb|''Natura morta de caça'' de [[Giuseppe Recco]]]]
A l'època revolucionària, els artistes dels [[Estats Units]] formats a l'estranger van aplicar estils europeus al retrat i les natures mortes. [[Charles Willson Peale]] va fundar una família de prominents pintors i també una societat per a la formació d'artistes, així com un museu de curiositats naturals. El seu fill Raphaelle Peale va ser un dels primers artistes americans pintors de natures mortes, gènere que en aquest país cultivaren un grup de contemporanis, entre els quals destacaren [[John F. Francis]] i [[Charles Bird King]].<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.260</ref>
 
A la segona meitat del segle XIX, [[Martin Johnson Heade]] va introduir la versió dels Estats Units de la pintura de [[biòtop]] o [[hàbitat]], que col·locava flors i ocells a un entorn d'exteriors simulat.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.267</ref> Autors com [[William Michael Harnett]] i [[John Frederick Peto]] també conrearen els ''trompe l'oeil'' durant aquest període. Peto es va especialitzar en una pintura nostàlgica de prestatgeries mentre que Harnett va aconseguir el més alt nivell d'[[hiperrealisme]] a les seves celebracions pictòriques de la vida dels Estats Units a través de d'objectes quotidians.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.272</ref>
 
[[Luis Eugenio Meléndez]] és considerat un dels millors representants espanyols en aquest gènere, durant el segle XVIII, amb un estil ric en les textures dels materials representats i una austeritat pròpia de les natures mortes de Sánchez Cotán; Meléndez mostra un domini de dibuix i del ritme compositiu excel·lents.<ref>[[#Laborda|Laborda 2007]]: pp.138-142</ref> Autor destacat en l'àmbit català va ser el pintor [[Antoni Viladomat]], que encara que es dedicava més a la [[pintura religiosa]], va realitzar també alguns quadres de natura morta, on ressalten els elements col·locats en un primer pla amb clara influència de l'època passada a [[Nàpols]] on segurament va conèixer les obres de [[Giuseppe Recco]] i [[Giovanni Battista Ruoppolo]].<ref>[[#Laborda|Laborda 2007]]: p.132</ref>
Línia 114:
[[Paul Cézanne]] va trobar a la natura morta el vehicle perfecte per a la seva revolucionària recerca de l'organització espacial geomètrica. Per a Cézanne, aquest gènere pictòric va ser un mitjà per allunyar la pintura de la seva funció mimètica o il·lustrativa, mostrant independentment els elements de color, forma i línia, un gran pas cap a l'[[art abstracte]]. Així, els experiments de Cézanne van influir en el desenvolupament de la natura morta [[cubisme|cubista]] a començaments del segle XX.<ref name="Ebert311">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.311</ref>
 
En adaptar els plans i eixos de Cézanne, els cubistes van atenuar la paleta de color dels fauvistes i es van centrar ena construir objectes en formes i plans solament geomètrics. Entre 1910 i 1920, els artistes cubistes com [[Pablo Picasso]], [[Georges Braque]] i [[Juan Gris]] van pintar moltes composicions de natura morta, incloent-hi, de vegades, instruments musicals, i crearen les primeres obres de [[collage]] cubista, com a l'obra oval de Picasso ''Natura morta amb cadira de vimet'' (1912). En aquestes obres, els objectes de la natura morta se superposen i entremesclen mantenint algunes formes bidimensionals recognoscibles, perden la textura superficial individual i es fonen amb el fons del quadre, assolint obres gairebé oposades a aquelles de la natura morta tradicional.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.338</ref>
[[Fitxer:Gris, Nature morte ( Musée d'art moderne et contemporain de Strasbourg ).JPG|thumb|left|''Natura morta'' de [[Juan Gris]]]]
[[Fernand Léger]] va introduir a la natura morta l'ús abundant d'espai en blanc i formes geomètriques que se superposen, definides amb claredat, acolorides, per produir un efecte més mecànic.<ref>[[#Piper|Piper 1986]]: p.643</ref> [[Marcel Duchamp]] i d'altres membres del [[dadaisme| moviment dadà]], van marxar en una direcció radicalment diferent, i crearen escultures de natura morta en tres dimensions. A fi de restaurar algun significat [[simbòlic]] a la natura morta, els [[futurisme|futuristes]] i els [[surrealisme|surrealistes]] van col·locar objectes de natura morta recognoscibles en els seus paisatges onírics. A les pintures d'aquest gènere de [[Joan Miró]], els objectes apareixen lleugers i flotant en un espai bidimensional lleugerament suggerit i, fins i tot, les muntanyes es dibuixen com simples línies, com a ''[[Natura morta del sabatot]]''.<ref name="Ebert311"/> [[Salvador Dalí]] va realitzar diverses natures mortes com ''La panera de pa (1945)'' al [[Teatre-Museu Dalí]] de [[Figueres (Alt Empordà)|Figueres]], amb clara referència a les natures mortes espanyoles del segle XVII, a més a més de la gran simbologia que sempre va donar el pintor a la representació del pa.<ref> {{ref-llibre|cognom=Rebull|nom=Melania|títol= Dalí 1904-1989 |editorial=Globus |lloc=Madrid |isbn= 84-88424-07-8|pàgines=p.62|llengua=castellà}}</ref>
Línia 145:
[[Fitxer:Cornelis Norbertus Gysbrechts 002.jpg|thumb|left|''Quoidlibet'' de [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]]]]
[[Fitxer:Lubin Baugin 002.jpg|rigt|thumb|''Els cinc sentits'', [[Lubin Baugin]], [[Museu del Louvre]].]][[Fitxer:Giuseppe Arcimboldo, Reversible Head with Basket of Fruit, c. 1590, oil on panel.jpg|thumb|''Cap reversible a cistella de fruites'', d'[[Arcimboldo]]]]
Un altre tipus de natura morta, coneguda com a «pintures d'esmorzar», representen tant una imitació literal de les delicadeses que les classes superiors gaudien, com un recordatori religiós per evitar la golafreria.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.90</ref> Els artistes neerlandesos també es van especialitzar i van reviure l'antic gènere grec de la natura morta de ''trompe l'oeil'', particularment la imitació de la natura o [[mimesi]], que ells van anomenar ''betriegerje'' («petit engany»).<ref name="Ebert"/> Prop de 1650 [[Samuel van Hoogstraten]] va pintar un dels primers quadres amb prestatgeries, natures mortes ''trompe l'oeil'' que representen objectes lligats, clavats o enganxats a una taula, una mena del gènere que es feria molt popular als [[Estats Units]] en el segle XIX.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.164</ref>
 
Una altra varietat de trompe l'oeil representava objectes relacionats amb alguna professió, com en la pintura de [[Cornelis Norbertus Gysbrechts]] ''Cavallet de pintor amb peça de fruita'', que mostra totes les eines de l'ofici del pintor.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.170</ref> També popular a la primera meitat del segle XVII va ser la pintura d'un ampli assortiment d'espècimens en forma [[al·legoria|al·legòrica]], com els «cinc sentits», els «quatre continents» o les «quatre estacions», mostrant una deessa o figura al·legòrica envoltada pels corresponents objectes naturals o realitzats per l'home.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.180-181</ref> [[Lubin Baugin]] va ser un artista que va realitzar natures mortes dirigides a mostrar la sensualitat amb aquest tipus d'al·legories, precisament una de les seves obres té per títol ''Els cinc sentits''.<ref name="Souriau821"/>
351.345

modificacions