|
L'Islam va rebutjar la pretensió de l'art de reflectir la natura o els homes, ja que només Déu és autènticament creador i no l'artista. Per aquest motiu l'art islàmic està molt lligat a la forma pura i no als motius realistes, amb una intenció simbòlica o decorativa més que emocional. El vincle amb la religió es també propi de l'art cristià medieval, on l'art té una doble funció: de lloança a Déu i d'explicació als creients de la seva obra, per això l'estètica té relació amb la funció didàctica de l'art. Comparteix amb l'art islàmic el fort component simbòlic de les obres.
[[Alexander Gottlieb Baumgarten]] va lligar{{CNCitació necessària|data=desembre de 2013}} la noció de l'estètica a la del gust: hi havia un bon gust (educable) i un mal gust, rebutjable, i la funció de l'espectador era formar-se per adquirir el primer mentre que la funció de l'artista era conèixer la tradició per plasmar les seves emocions en una obra de gust. [[Kant]], a la seva ''Crítica del judici'', va afirmar que aquest gust és subjectiu però que sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat. [[Friedrich von Schiller ]] afirmava{{CNCitació necessària|data=desembre de 2013}} que l'adequació, i per tant la funció de l'art, no sorgeix de la finalitat de res, ja que l'art en si mateix no té una utilitat pràctica, sinó que sorgeix de la fusió de raó i sentiment buscant la plasmació de la [[personalitat]] interior de l'artista.
D'aquesta concepció es va passar a la idea romàntica de [[genialitat|geni]], on només les ànimes més elevades i inspirades eren capaces de crear art basant-se en el seu interior i no pas en normes externes o models, perquè l'ideal artístic passava per l'exaltació individual i la connexió amb els altres. [[Anthony Ashley Cooper]] li suma{{CNCitació necessària|data=desembre de 2013}} un aire espiritual. Va agafar força el concepte de [[sublim]], enunciat en època clàssica i lligat als extrems, lloables per la commoció que causen en l'espectador. El pitjor defecte de l'artista no és doncs crear obres lletges sinó deixar indiferent el seu públic. [[Joseph Addison]] va diferenciar{{CNCitació necessària|data=desembre de 2013}} entre plaers primaris, lligats als sentits i més instintius, i secundaris pel que fa al gaudi estètic.
[[Francis Hutcheson]] retorna {{CNCitació necessària|data=desembre de 2013}}a la idea grega de l'ordre, per indicar que una certa combinació d'elements comuns forma art i bellesa mentre que els mateixos elements disposats d'una altra forma, no ho fan. Aquest privilegi de la mirada o composició per sobre del contingut serà el precedent del concepte "art per l'art" del modernisme i altres moviments posteriors, una manera de pensar que troba que pot ser art qualsevol cosa concebuda amb aquesta finalitat.
L'estètica contemporània no és uniforme i considera que l'espectador té un paper molt actiu en la construcció d'allò que es pot definir com a art, que està subjecte a tradicions canviants i a gustos subjectius. L'[[inconscient]], la pressió dels models culturals i la influència dels mitjans de comunicació afecten a la percepció de l'obra artística, que sovint s'envolta d'un espai o temps específics que la separen de la resta de la realitat (com el [[museu]]).
|
