Gramàtica del català: diferència entre les revisions

L'accent fònic català només pot recaure en les tres últimes síl·labes del mot donant, així, paraules [[agudes]], [[planes]] i [[esdrúixoles]]. Aquest accent fonètic, si segueix les [[normes d'accentuació catalanes]], es converteix en un accent gràfic. Ara bé, també existeix un accent fònic secundari que varia en funció de la morfologia, provocant que esse situï en el radical de l'esquerra en [[paraules compostes]], en les [[paraules derivades]] amb [[prefix àton]] i en els adverbis formats amb el [[prefix]] ''-ment''. A més, cal tenir en compte que el nucli sil·làbic català és una vocal, per la qual cosa, l'accent del mot sempre caurà sobre una vocal.

Així doncs, el subjecte està format per un sintagma nominal (l'extensió del qual pot variar depenent dels complements nominals de l'oració) que concorda en persona i nombre amb el nucli del predicat, el verb. Aquest últim pot regir o no complements (complements forts) i pot comptar amb adjunts (circumstancials i emmarcadors). D'aquesta manera, la l'oració catalana ha de comptar amb un subjecte (hi ha algunes excepcions) i amb un predicat, tots dos formats, com a mínim, per un nucli: un nom i un verb, respectivament.