Aigua de mar: diferència entre les revisions

L'aigua de mar és una dissolució en aigua (H₂O) de substàncies molt diverses. Fins a 2/3 dels elements químics naturals estansón presents en l'aigua de mar, encara que la majoria en petites quantitats. Sis components, tots ells [[ió (àtom)|ions]], conformen més del 99% de la composició de soluts.

L'estudi de la composició se simplifica pel fet que les proporcions dels components són sempre aproximadament les mateixes, encara que la concentració conjunta de tots ells és enormement variable. Aquesta concentració és la [[salinitat]], i sol expressar-se en tant per mil (‰). Gràcies a la universalitat de la seva composició, la salinitat sol ser estimada a partir de la mesura d'un sol paràmetre, com la [[conductivitat elèctrica]], l'[[índex de refracció]] o la concentració d'un dels seus components, generalment l'ió clorur (Cl^-).

La salinitat presenta variacions quan es comparen conques, diferents latituds[[latitud]]s o diferents profunditats. Afavoreix una salinitat més elevada l'[[evaporació]] més intensa pròpia de les latituds [[tròpic|tropicals]], sobretot enprop de la superfície, i una menor salinitat la proximitat de la [[desembocadura]] de rius[[riu]]s cabalosos i lesen zones de precipitacions elevades.

De tots els mars oberts, la [[mar Roja]] és la que presenta major salinitat (40‰) a causa que estàés deen una regionsregió àridesàrida. La [[mar Bàltica]] és ella de salinitat menor (6‰ en les aigües superficials del [[golf de Bòtnia]]) degut a causa de la seva poca profunditat, el clima fred i l'amplitud de les [[conca hidrogràfica|conques]] que lihi aboquen les seves aigües, la qual cosa, unit-unida a la seva [[topografia]] gairebé tancada,- en limita molt els intercanvis amb l'[[oceà mundial]] mundial. La salinitat és molt variable als llacs[[llac]]s i mars tancats que ocupen [[endorreisme|conques endorreiques]], amb només un 12‰ a la [[mar Càspia]] i fins i tot un 330‰ a les capes superficials de la [[mar Morta]]. El principal factor del qual depèn la salinitat delsde les [[mar interior|mars interiors]] és l'existència de [[drenatge]], amb un o més emissaris pels quals desbordardesguassar, o que -al contrari- que l'[[evaporació]] sigui l'única forma de compensar-sehi els aportaments d'aigua. Així, el [[llac Victòria]], amb un origen tectònic semblant al de la mar Morta, és -contràriament- un llac d'aigua dolça i, al mateix tempsalhora, la font principal del cabalós [[Nil]].

Les diferències de salinitat entre masses d'aigua es combinen amb les diferències de [[temperatura]] per produir diferències de densitat, que al seu tornalhora són responsables de la [[convecció]] en què es basa la circulació oceànica[[oceà]]nica a gran escala.

DesD'ençà que [[Edmond Halley]] ho va proposar el 1715, s'admet que la salinitat de l'aigua delde la mar és efectesalada com a conseqüència d'una salinització progressiva, estabilitzada ja fa temps, degudaprovocada aper un aportament pels rius, no compensat, de sals procedents de l'erosió de les roques continentals, no compensat per cap altre fenomen. La salinitat no ha augmentat des de fa milers de milions d'anys a causa de l'acumulació de sal en sediments[[sediment]]s. Avui en dia s'accepta que bona part del [[sodi]] procedeix de les mateixes emissions volcàniques[[volcà]]niques que van facilitar originalmentinicialment la formació de la [[hidrosfera]].

L'aigua de mar presenta una elevada [[conductivitat elèctrica]], a la qual hi contribueixen la [[polaritat química|polaritat]] de l'aigua i l'abundància d'[[ió (àtom)|ions]] dissolts. Les sals en aigua es dissocien en ions. Un ió és un [[àtom]] carregatamb positivament[[càrrega elèctrica]], sigui positiva o negativamentnegativa, i que, per tant, intercanvia [[electró|electrons]] amb el mitjà.[[medi]]: Podenpoden absorbir i alliberar electrons a les partícules[[molècula|molècules]] veïnes.

La conductivitat varia sobretot amb la temperatura i la salinitat (a major salinitat, major conductivitat), i el seu mesurament permet, una vegada controlada la temperatura, conèixer la salinitat.

La [[densitat]] de l'aigua delde la mar és una de les seves propietats més importants. És determinada usant l'equació internacional d'estat de l'aigua de mar a pressió atmosfèrica, que és formulada per la Unesco[[UNESCO]]<ref>Unesco Technical Papers in Marine Science, 1981</ref> a partir dels treballs realitzats al llarg del [[segle XX]] per conèixer les relacions entre les variables [[termodinàmica|termodinàmiques]] de l'aigua de mar: [[densitat]], [[pressió]], salinitat i temperatura. La densitat típica de l'aigua de mar (aigua salada amb un 3,5% de sals dissoltes) sol ser d'1,02819 kg/L a -2°C, 1,02811 a 0°C, 1,02778 a 4°C, etc.

La densitat de l'aigua de mar depèn de les tres variables: la salinitat (''s''), la temperatura (''t'') i la pressió (''p'') . Per simbolitzar la densitat s'empra generalment la lletra grega ''ρ'' ([[rho]]) i per indicar que és funció de les tres variables s'escriu ''ρ''(''s'',''t'',''p'') . El valor numèric de la densitat de l'aigua de mar en el seu ambient natural varia només a partir del tercer decimal i, per economitzar espai i treballfeina, així com per tenir una visió millor del valor, es defineix una altra quantitat simbolitzada per la lletra grega ''σ'' ([[sigma]]) mitjançantper mitjà de la següent expressió:

L'aigua oceànica és lleugerament alcalina: el valor del seu [[pH]] està entre 7,5 i 8,4 i varia en funció de la temperatura: si aquesta augmenta, el pH disminueix i tendeix a l'[[àcid|acidesa]]. També pot variar en funció de la salinitat, de la pressió o profunditat i de l'activitat vital dels organismes marins.

Els gasos[[gas]]os [[dissolució|dissolts]] són els mateixos que componen l'[[aire]], però en diferents proporcions, condicionades per diversos factors. La temperatura i la salinitat influeixentenen reduintinfluència en la reducció de la solubilitat dels gasos quan qualsevol d'aquests dos paràmetres augmenta. Altres factors són l'activitat [[metabolisme|metabòlica]] dels éssers vius i els complexos equilibris químics amb els soluts sòlids, com l'ió [[bicarbonat]] (HcoHCO₃^-). La concentració total i la composició dels gasos dissolts varien sobretot amb la profunditat, que afecta l'agitació, la [[fotosíntesi]] (limitada a la superficial [[zona fòtica]], és a dir, la superficial) i l'abundància d'organismes.

En aigües oceàniques superficials ben barrejades, la composició típica de gasos dissolts inclou un 64% de [[nitrogen]] (N₂), un 34% d'[[oxigen]] (O₂) i un 1,8% de [[diòxid de carboni]] (CoCO₂), molt per sobre aquest últim del 0,04% que hi ha en l'aire lliure. L'oxigen (O₂) abunda sobretot en la superfície, on predomina la fotosíntesi sobre la respiració, i sol presentar el seu mínim cap als 400 m de profunditat, on els efectes de la difusió des de l'aire lliure i de la [[fotosíntesi]] ja no es perceben, però on encara és alta la densitat d'organismes consumidors, que l'esgoten. La temperatura, més baixa en les profunditats, afecta la solubilitat dels carbonats[[carbonat]]s.