Jordi Mata i Viadiu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: Traient 1 enllaços interwiki, ara proporcionats per Wikidata a d:q9012693 |
m Corregit: fins (+ numeral o indefinit) -> fins a |
||
Línia 13:
Cada obra posseeix trames i influències que les singularitzen. A ''L'espòs infernal'', el matrimoni entès com a màxima encarnació de la confiança d'un ésser humà en un altre és envestit sense pietat; a ''Amors maleïts'', el paper de la família com a organització tradicionalment benèfica i acollidora és esbocinat i transformat en el mirall d'una simbòlica esclavitud; a ''El comprador'', se li dóna un tomb de rosca al mite de [[Faust (llegenda)|Faust]] tenint en compte coneixements científics oblidats; a ''Madame Guignol'', una narració al voltant dels clàssics fantasmes amb una estructura que inclou contes intercalats que guien cap a la conclusió (deutora en gran part d'''Els tres impostors'', d'[[Arthur Machen]]), la solitud és un esperó per explorar móns nous amb un esperit adolescent però a punt de penetrar en la perspectiva adulta; i a ''El capvespre de l'heroi'', que conté homenatges a [[Homer]], [[James Joyce|Joyce]], [[Marcel Proust|Proust]], [[Arthur Conan Doyle|Conan Doyle]] i [[Miguel de Unamuno|Unamuno]], s'esbossa, concretada en la figura d'un celebèrrim detectiu, la fugacitat de la fama i la facilitat amb que l'oblit pot atrapar qualsevol.
Mata va canviar totalment de matèria el [[1996]] amb ''Reines i peons'', una incursió en un realisme cru i contemporani que planteja un discurs social, l'arbitrarietat amb la que s'adjudica raó o bogeria a un individu i la impossibilitat de la llibertat. En aquesta obra també apareix per primera vegada un tema que es repetirà en posteriors novel·les: les tortuositats del poder, els seus manejos i les conseqüències de relacionar-s'hi des del desavantatge. Les múltiples cares de tal poder (polític, social i fins a tot familiar) s'enfrontaran a un personatge, Alois Berchtold, un ''okupa'' amb un passat que inclou una estranya estada en un manicomi, que lluitarà per trobar un lloc en un món que ha enterrat els valors d'una època en què la utopia semblava factible. Gairebé coincidint en el temps amb ''Reines i peons'', la breu ''El cor dels enemics'' ([[1995]]), influïda pels esdeveniments bèl·lics que aleshores afligien els [[Balcans]], aprofundeix en el vessant realista.
Mata assoleix la seva consagració a les acaballes del [[1996]], quan guanya el [[premi Sant Jordi de novel·la]] amb ''El misteri de Berlín''. En aquesta obra exhibeix dots d'historiador per barrejar amb solvència una realitat passada, construïda rigorosament, amb una ficció hereva dels films dels anys 30 i 40 pel que fa a ritme. Sobre un fons de comèdia, el relat del suposat intent de segrest de [[Marlene Dietrich]] organitzat pels nazis i en el que [[Adolf Hitler|Hitler]], [[Franklin Delano Roosevelt|Roosevelt]] i [[Alfred Hitchcock|Hitchcock]] entre d'altres figurants il·lustres treuen el nas, recorda l'afany del poder per controlar qualsevol manifestació artística –en aquest cas el cinema- que li permeti difondre la seva propaganda entre les masses. Contra això, el factor atzar, encarnat en la trama per la intervenció d'un humil personatge, un extra cinematogràfic, s'alçarà com allò que permet a la humanitat una esperança, una vida lliure d'un control absolut.
| |||