Ferran I del Sacre Imperi Romanogermànic: diferència entre les revisions

Després de 1555, la [[Pau d'Augsburg]] va esdevenir el document de legitimació legal que regula la coexistència dels luterans i catòlics en les terres alemanyes del Sacre Imperi Romà, i va servir per millorar moltes de les tensions entre els seguidors de la "vella fe" (el catolicisme) i els seguidors de [[Luter]], però tenia dos defectes fonamentals. En primer lloc, Ferran s'havia precipitat en l'article sobre ''Reservatum ecclesiasticum'' durant el debat, no s'havia sotmès a l'escrutini i debat con fou el cas de l'àmplia acceptació i suport del ''Cuius regi, eius religio''. En conseqüència, la seva redacció no cobria la totalitat o la majoria dels escenaris, fins i tot legals potencials. El ''Ferdinandei declaratio'' no va ser objecte de debat en la sessió plenària en absolut. Usant la seva autoritat per "actuar i resoldre", Ferran l'havia afegit en l'últim moment, en resposta a la pressió exercida per les famílies principesques i cavallers.

Si bé aquestes deficiències específiques es va tornar contra l'Imperi en les dècades posteriors, potser la major debilitat de la pau d'Augsburg va ser la seva incapacitat per tenir en compte la creixent diversitat de les expressions religioses que sorgeixen en les tradicions dels anomenats evangèlics i reformats. Altres confessions havien adquirit legitimitat popular, sinó legal, en les dècades següents i el 1555, les reformes proposades per Luter ja no eren les úniques possibilitats d'expressió religiosa: anabaptistes, com el frisó [[Menno Simons]] (1492-1559) i els seus seguidors, els seguidors de [[Joan Calví]], que van ser particularment forts al sud-oest i nord-oest, i els seguidors de [[Ulric Zwinglio]] van ser exclosos de les consideracions i proteccions d'acord amb la Pau d'Augsburg. Segons l'acord de Augsburg, les seves creences religioses romanien herètiques.

En 1556, enmig de gran pompa, i recolzant-se en l'espatlla d'un dels seus favorits (el comte Guillem de Nassau i Orange, de 24 anys), Carles va regalar les seves terres i càrrecs. L'imperi espanyol, que incloïa a Espanya, els Països Baixos, Nàpols, Milà i les possessions d'Espanya a Amèrica, va ser per el seu fill, [[Felip II d'Espanya|Felip]]. El seu germà, Ferran, que havia negociat el tractat l'any anterior, ja estava en possessió de les terres austríaques i també succeiria a Carles com a emperador del Sacre Imperi. Aquest curs dels esdeveniments es va garantir ja el [[5 de gener]] de [[1531]] quan Ferran va ser escollit [[rei dels Romans]] i així el legítim successor de l'emperador regnant.

[[Categoria:Comtes de Tirol]]