|
Cap al segle XI, els temples budistes del Japó produïen els seus propis llibres impressos de sutres, mandales, i altres textos i imatges budistes. Durant segles, la impressió es restringia exclusivament a l’esfera budista, doncs era massa cara per a la producció en massa i no hi havia un públic receptiu i alfabetitzat amb qui poder comercialitzar aquesta mena de coses.
No va ser fins elal 1590 que es va imprimir la primera obra secular al Japó. Era el ''Setsuyō-shū'', un diccionari xinès–japonès en dos volums. Tot i que els [[Jesuïtes]] feien anar una [[impremta]] de tipus mòbils a [[Nagasaki]] des del 1590<ref name="FB">[[Fernand Braudel]], "Civilization & Capitalism, 15-18th Centuries, Vol 1: The Structures of Everyday Life," William Collins & Sons, Londres 1981</ref>, el material d’impressió tornat de Corea per l’exèrcit de [[Toyotomi Hideyoshi]] el 1593 va tenir molta més influència en el desenvolupament del mitjà. Quatre anys després, [[Tokugawa Ieyasu]], fins i tot abans d’esdevenir shogun, va dur a terme el primer tipus mòbil nadiu, utilitzant peces fetes de fusta en lloc de metall. Va supervisar la creació de 100.000 peces de tipus, les quals es van fer servir per imprimir una sèrie de textos polítics o històrics. Com a shogun, Ieyasu promouria l’alfabetització i l’educació, iniciant així el procés d’emergència d’un públic urbà culte. En aquest moment, però, la impressió no estava dominada pel shogunat; a principis del segle XVII van aparèixer impressors privats a [[Kyoto]], i [[Toyotomi Hideyori]], el principal opositor polític de Ieyasu, va ajudar també en el desenvolupament i difusió del mitjà. El 1598 es va imprimir una edició dels ''[[Analectes de Confuci]]'' fent servir una impremta de tipus mòbils coreans, per ordre de l’[[emperador Go-Yōzei]]. Aquest document és l’obra japonesa impresa amb tipus mòbils més antiga que existeix actualment. Tanmateix, tot i l’atractiu dels tipus mòbils, aviat es va decidir que l’estil d’escriptura japonès es reproduiria millor fent servir tacs de fusta, i així es va adoptar la fusta un cop més; cap al 1640 els blocs de fusta es tornaven a fer servir per gairebé tots els propòsits.
El mitjà ràpidament es va fer popular entre els artistes i, a més dels llibres, es va fer servir per produir petits i assequibles [[gravat]]s artístics. Els grans pioners en aplicar aquest mètode per la creació de llibres artístics i en precedir la producció massiva per al consum general van ser [[Honami Kōetsu]] i [[Suminokura Soan]]. En el seu taller de [[Saga, Kyoto|Saga]], van crear un nombre de blocs de fusta dels clàssics japonesos, tant text com imatges, convertint essencialment els [[emaki|rotlles]] en llibres impressos i reproduint-los per a un consum més ampli. A aquests llibres, ara coneguts com a Llibres Kōetsu, Llibres Suminokura o Llibres Saga, se’ls considera les primeres i millors reproduccions impreses de molts d’aquests relats clàssics; el Llibre Saga dels Relats d’Ise (''[[Ise monogatari]]''), imprès el 1608, és especialment célebre.
|
