L''''Adagio per a orquestra de corda i orgue en sol menor''' o '''Adagio en sol menor''', sovint presentat erròniament com una obertura de [[música barroca]] amb el nom popular d''''Adagio d'Albinoni''', va ser compost el [[1945]] pel musicòleg italià [[Remo Giazotto]] ([[1910]]-1998) a partir d'un fragment que contenia alguns elements d’una obra perduda de [[Tomaso Albinoni]] ([[1671]]-1751). De fet es va arribar al fet consumat que l'adagi arreglat per Remo Giazotto va passar a ser conegut com a «Adagi d'Albinoni» per part del gran públic. Sol estar orquestrat per a orquestra de cordes i-o orgue, encara que de vegades ho està només per a cordes.
Des dels anys seixanta, aquest [[adagio]] ha experimentat un gran èxit i segueix sent una de les obres més populars i més enregistrades en disc de tota la història de la música. Ha estat objecte de nombrosos arranjaments, re-orquestracions i interpretacions en tots els estils musicals (simfònic, [[Flamenc (música i ball)|flamenc]], [[jazz]], pop, [[rock]], tecno…) i ha estat utilitzat diverses vegades tant en el cinema com en sèries de televisió.
==Història==
L' Adagio de Giazotto (obra per [[orquestra]] de [[instruments de corda|cordes]] i [[orgue]] en sol menor), compost el [[1945]] va ser publicat per primera vegada el [[1958]] per l'editorial [[Casa Ricordi]]. Llavors l'editor va llançar com a argument de venda que l'autor s'havia basat en uns fragments d'un moviment lent d'una [[sonata a trio]] de [[Tomaso Albinoni]] presumiblement trobats a les ruïnes de la Biblioteca de [[Dresden]] després dels [[bombardeig de Dresden|bombardejos de la ciutat]] esdevinguts en la [[Segona Guerra Mundial]], però mai s'ha trobat una prova seriosa de l'existència d'aquests fragments, per contra la «Staatsbibliothek Dresden» ha desmentit formalment tenir-les en la seva col·lecció de partitures. <ref> Carta de la Biblioteca Nacional Sajona de Dresden (especialista Marina Lang), 24 setembre 1990 , reproduïda en facsímil per Wulf Dieter Lugert i Volker Schütz, Adagio à la Albinoni , Praxi des Musikunterrichts 53 (14 de gener de 1998), pàg. 13-22. </ref>
El tema de aquest Adagio ostenta unes similitudes amb el principi del tema de l'Adagio sostenuto del primer Trio, opus 33, per piano, violí i violoncel de Louise Farrenc, datat el 1841.
