Desamortitzacions espanyoles: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
m Corregit: publiques -> públiques |
||
Línia 36:
La seva importància resideix en la seva durada, el gran volum de béns mobilitzats i les grans repercussions que va tenir en la societat espanyola. Després d'haver estat motiu d'enfrontament entre conservadors i liberals, tots els partits polítics reconeixeran la necessitat d'acabar amb les mans mortes per a arribar a un major desenvolupament econòmic del país. Es va suspendre l'aplicació de la llei el 14 d'octubre de 1856, reprenent-se de nou dos anys després, el 2 d'octubre de 1858, sent president del Consell de Ministres [[Leopoldo O'Donnell|O'Donnell]], no cessant les vendes fins a fi de segle i continuant tot i els diferents canvis de govern.
Al 1867 s'havien venut en total 198.523 finques rústiques i 27.442 urbanes. L'estat va ingressar 7.856.000.000 reals entre 1855 i 1895, gairebé el doble de l'obtingut amb la desamortització de Mendizábal. Aquests diners es va dedicar fonamentalment a cobrir el dèficit del pressupost de l'Estat, amortització de Deute públic i obres
Tradicionalment a aquest període se l'ha anomenat desamortització civil, nom inexacte, doncs si bé és cert que es van subhastar gran nombre de finques que havien estat propietat comunal dels pobles, la qual cosa constituïa una novetat, també es van vendre molts béns fins llavors pertanyents a l'església, sobretot les que estaven en possessió del [[clergat|clergat secular]]. En conjunt, es calcula que de tot el desamortitzat, el 30% pertanyia a l'església, el 20% a beneficència i un 50% a les propietats municipals, fonamentalment dels pobles.
| |||