Hispània Tarraconense: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m →La recuperació durant el segle IV: desambiguo enllaços |
|||
Línia 167:
{{AP|Invasions bàrbares}}
[[Fitxer:Western Roman Empire 409.png|250px|thumb|La guerra civil i les invasions bàrbares del segle V ]]
A partir de l'any [[406]] la situació de l'Imperi Romà d'Occident s'havia tornat novament crítica, ja que l'actuació de Estilicó per contenir els visigots d'Alaric s'havia aconseguit a costa de reduir les guarnicions de l'exèrcit imperial al Rin per sota del mínim necessari per garantir la seguretat fronterera, de manera que [[vàndals]], [[sueus]] i [[alans]] van aconseguir perforar la frontera imperial i envair la Gàlia el 406. El govern d'[[Flavi Honori|Honori]] a Ravenna va ser incapaç de respondre a aquesta nova amenaça i el governador de Britània es va proclamar emperador com a Constantí III, envaint amb les seves tropes la Galia. El 409 els pobles bàrbars esmentats, pressionats per aquest últim exèrcit romà organitzat, van aconseguir entrar a la Península pels Pirineus occidentals malgrat els esforços de Dídim i Veriniano, familiars de Teodosi. En aquest context la primavera del 409 Geronci es rebel·là contra [[Constantí III]] i elevà al tron Màxim. Geronci fixà la seva residència a [[Caesaraugusta]] per poder enfrontar-se a Constant, fill del derrocat Constantí i nomenat August pel seu pare, que l'amenaçava des de [[Tàrraco]]. Geronci pasà a l'atac contra els seus antics superiors i ara enemics, envaint la Gàlia i obtinguent diverses victòries menors, però essent derrotat davant la presència d'un exèrcit enviat per Honori des d'Itàlia Finalment les seves tropes s'uniren a les imperials i Geronci es veié obligat a fugir amb un petit seguici a Hispania, on fou deposat i obligat un suïcidar-se.
La Tarraconense va ser l'única província de la Diòcesi Hispaniarum que no va ser directament afectada pel bandidatge dels sueus, vàndals i alans malgrat transitari. Aquesta situació de tranquil·litat es veié afavorida per l'acció dels [[visigots]], que detentatven el rang de federats, i per tant, servidors i aliats de l'Imperi. Aquests, instal·lats al sud de la Galia i amb Tolosa com a seu de la cort del seu rei Ataülf, van entrar a Hispania per a sotmetre-la de nou a l'autoritat imperial i allibertat les zones ocupades pels pobles bàrbars, així com per a reprimir el bandidatge local dels [[bagaudes]] a la zona de la vall de l'Ebre. Els visigots s'assentaren a la zona central d'Hispania actuant en nom i sota les ordres de la cort imperial situada a Ravenna. Però davant la debilitat de la cort de Ravenna el rei Euric va tornar a entrar a la Península per realitzar-hi una campanya brutal, amb nombroses matances i saquejos, forçant a l'Imperi a ampliar la seva ''foedus'' amb aquest poble i reconeixent de facto la seva independència. El [[459]] l'emperador [[Juli Valeri Majorià]] travessà la provincia cap a Carthago Nova on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de Genseric al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí al ser destruida la flota imperial pels vàndalos a la batalla de Cartagena del [[461]]. A partir d'aleshores la influència de la cort imperial de Rávena sobre la provincia Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la [[Diòcesi Hispaniarum]], desapareixent totalment quan l'[[Imperi Romà d'Occident]]fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.
| |||