Adscripció: diferència entre les revisions

L'adscripció a la terra es va generalitzar durant el [[segle XII]] i durant el [[segle XIII|XIII]] les Corts codificaren la [[remença]] a les lleis. No provocava cap queixa per part de la noblesa, ja que l'abundància demogràfica d'aquells temps els permetia deixar que algunes famílies s'alliberessin i cobrar-ne el pagament perquè continuaven tenint pagesos de sobres a les terres. Però a partir del [[segle XIV|XIV]] la gran mortalitat causada per la [[pesta negra]] va deixar el món rural senyorial molt delmat i, per tant, les rendes que en percebia la noblesa també baixaren.<ref name="Diccionari"/> A partir de llavors l'adscripció a la terra i la remença passaren a ser el centre del debat de les greus tensions socials entre una noblesa que s'aferrava a aquests privilegis i una pagesia explotada que vivia marginada de les llibertats urbanes. Aquesta situació va desenvocar en un seguit de revoltes i guerres per part dels [[remences|pagesos de remença]] contra llurs senyors feudals que condicionaren tot el [[segle XV]]. El conflicte no entraria en vies de solució fins a la promulgació de la [[Sentència arbitral de Guadalupe]] el [[1486]], la qual suposà la fi dels [[mals usos]] (entre els quals la [[remença]]).<ref>Bolòs, Jordi: ''Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2000]]. ISBN 84-297-4706-0, plana 18.</ref> La sentència posava un preu relativament assumible a l'alliberació personal dels remences i llurs famílies i regulava en general les relacions jurídiques del camp català. La majoria dels pagesos de remença que s'anaren alliberant durant l'[[edat Moderna]] contragueren pactes d'[[emfiteusi]] amb els seus ex-senyors feudals per continuar conreant les terres que durant generacions havien conreat els seus avantpassats.