Estel hipergegant: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: No -> Això no obstant |
m Corregit: No -> Això no obstant |
||
Línia 21:
Aquest tipus de vent estel·lar, a diferència del normals, no necessita de la presència d'àtoms metàl·lics en la [[fotosfera]]; aquest fet és important, ja que els estels més massius són també molt pobres en metalls, la qual cosa significa que el fenomen deu funcionar independentment de la [[metal·licitat]]. De la mateixa manera, el vent estel·lar continu podria també contribuir a un límit de massa superior inclús per a les primeres generacions d'estels, tot just després del [[Big Bang]], que no contenien cap metall.
Una altra teoria per explicar els esclats massius de η Carinae és la idea d'un esclat hidrodinàmic situat en profunditat, que expulsi les capes més externes de l'estel; la idea és que, inclús a lluminositats per sota del [[límit d'Eddington]], l'estel no tindria prou [[convecció|calor de convecció]] en les capes interiors causant una inversió de densitat que potencialment podria portar un violent esclat.
== Història ==
Al 1956, els astrònoms Feast i [[Thackeray]] usaren el terme supersupergegant (posteriorment canviat a hipergegant) per als estels amb una [[magnitud absoluta]] superior ''M''<sub>V</sub> = −7. Al 1971, Keenan suggerí que el terme s'usés només pels estels supergegants que mostressin almenys un component d'emissió en [[H-alfa|Hα]] ampli, que indica una atmosfera estel·lar estesa o un relativament gran índex de pèrdua de massa. El criteri de Keenan criterion és acutalment el més usats pels científics.<ref>{{citar publicació| bibcode=1998A&ARv...8..145D| títol = The yellow hypergiants |autor= C. de Jager| any=1998| publicació = Astronomy and Astrophysics Review| volum = 8| issue = 3| pàgines= 145–180| doi = 10.1007/s001590050009}}{{en}}</ref>
| |||