Luis de Góngora y Argote: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: enllaç no actiu |
m Corregit: no -> això no obstant |
||
Línia 19:
Hom tendeix a agrupar la seua poesia en dos blocs, poemes menors i majors, corresponents més o menys a dues etapes poètiques successives. En la seua joventut, Góngora va compondre nombrosos [[Romanç (poesia)|romanços]], d'inspiració literària, com el de ''Angélica y Medoro'', de captius, de tema [[Pirateria marítima|piratesc]] o de to més personal i líric, alguns d'ells de caràcter autobiogràfic en què narra els seus records infantils, i també nombroses corrandes líriques i satíriques i romanços burlescos. La gran majoria són una constant acumulació de jocs conceptistes, equívocs, [[paronomàsia|paronomàsies]], [[hipèrbole]]s i jocs de paraules típicament barrocs. Entre ells se situa el llarg romanç ''Faula de [[Píramo i Tisbe]]'' (1618), complexíssim poema que va ser el que va costar més treball al seu autor i pel qual sentia gran estima, i on s'intenta elevar la [[paròdia]], procediment típicament barroc, a categoria tan artística com les altres. La major part de les corrandes estan adreçades, com en el cas de Quevedo, a escarnir a les dames pidolaires i a atacar el desig de riqueses. Mereixen també el seu lloc les sàtires contra diversos escriptors, especialment Quevedo o [[Lope de Vega]].
Junt amb aquests poemes, al llarg de la seua vida no va deixar Góngora d'escriure [[sonet]]s perfectes sobre una àmplia gamma de temes (amorosos, satírics, morals, filosòfics, religiosos, de circumstàncies, polèmics, laudatoris, funeraris), autèntics objectes verbals autònoms per la seua intrínseca qualitat estètica i on el poeta cordovès explora distintes possibilitats expressives de l'estil que està forjant o arriba a presagiar obres venidores, com el famós «''Descaminado, enfermo, peregrino…''», que anuncia les ''Soledades'' (Soledats). Entre els tòpics usuals (''carpe diem'', etc.) destaquen, això no obstant, com més genuïns els últims, de tema autobiogràfic, en què el tema de la decrepitud, la vellesa i el pas del temps adquireixen una tràgica grandesa.
Els poemes majors van ser, no obstant, els que van ocasionar la revolució culterana i l'immens escàndol subsegüent, ocasionat per la gran foscor dels versos d'aquesta estètica. Són la ''Faula de Polifem i Galatea'' (1612) i les incompletes i incompreses ''Soledades'' (la primera escrita abans de maig de 1613). El primer narra mitjançant l'estrofa [[vuitena real]] un episodi mitològic de les ''Metamorfosis'' d'[[Ovidi]], el dels amors del [[ciclop]] [[Polifem (fill de Posidó)|Polifem]] per la nimfa [[Galatea]], que el rebutja. Al final, [[Acis]], l'enamorat de [[Galatea]], queda convertit en riu. Góngora ja assaja ací el complex i difícil estil culterà, ple de simetries, transposicions, [[metàfora|metàfores]] de metàforeas o metàfores pures, [[perífrasi]]s, girs llatins, [[cultisme]]s, al·lusions i elusiones de termes, procurant suggerir més que anomenar i dilatant la forma de manera que el significat s'esvaïsca a mesura que va sent desxifrat.
| |||