Edicte: diferència entre les revisions

 

L'origen del poder dels edictes no té una historicitat clara, però tal com els pretors foren magistrats instituïts per a l'administració de justícia per compte dels cònsols i el poder consular representava la continuació de facto del poder del rei de Roma, semblaria que el ''ius edicendi'' podria haver sigut un romanent de la prerrogativa reial. Tanmateix això, el poder fou exercit inicialment, i més tard instituït, podria haver sigut que el ''ius praetorium'' fos reconegut com una divisió de la llei durant o després dels temps de Ciceró, durant el qual l'estudi dels edictes formà una part de l'estudi regular de la llei. L'edicte dels edils sobre la compravenda d'esclaus es mencionada per Ciceró (de Off. iii.17); el ''Edictiones Aedilitiae'' és al·ludit per Plaute (Capt. IV 2 v. 43); i un edicte del pretor peregrí es mencionat a la ''Lex Galliae Cisalpinae'', que probablement pertany al segle VIII [[AUC]]. La ''Lex Cornelia'' ([[67 aC]]), proveïa contra els abusos del poder dels edictes, declarant que els pretors podrien decidir en casos particulars,

 

Els edictes, eren en efecte una mètode indirecte de legislar i era la via per la que s'establien nombroses normes. Fou en certa forma de major efecte, ja que era una via fàcil i més pràctica d'engrandir i alterar progressivament la llei existent, mantenint alhora el sistema en harmonia, que no pas el mètode de legislació directa, i és innegable que la part més valuosa del dret romà deriva dels edictes. si un pretor establia un norma que es trobés injuriosa o inconvenient, queia en desús si no era adoptada pel seu successor. Diverses normes promulgades com edictes sestaven en conformitat al costum existent, particularment en casos de contractes, en que l'edicte hauria tingut l'efecte de convertir en llei el costum. Això sembla que Ciceró vol dir (de Invent. ii 22) quan diu que els edictes depèn en bon mesura del costum.