Astenosfera: diferència entre les revisions

L'any 1914 el geòleg [[Joseph Barrell]] va suggerir que a l'interior del mantell, a uns 100&nbsp;km de profunditat, hi havia una zona en què les altes temperatures devien fer que els materials perdessin gran part de rigidesa i es comportessin plàsticament.<ref>Barrel, J. The strength of the crust, Part VI. Relations of isostatic movements to a sphere of weakness - the astenosphere. J. Geol. 22, 655-683, 1914.</ref> Va anomenar astenosfera aquesta nova capa, que significa 'capa dèbil'. L'astenosfera permetria que els fons de les conques s'enfonsessin a causa del pes dels sediments que s'hi acumulaven, i que els relleus s'alcessin a mesura que l'erosió els anava alleugerint de pes. Aquest procés corresponia a la [[isostàsia]]. Els desplaçaments verticals a causa de la isostàsia són de vegades molt notables. Per exemple, la península d'Escandinàvia s'ha aixecat diverses desenes de metres des que fa 10.000 anys va desaparèixer el casquet de glaç que la recobria; actualment es continua aixecant a una velocitat d'entre 1 i 10 mm/any, segons les zones. Quan es va començar a parlar sobre la teoria de tectònica de plaques l'astenosfera va aconseguir més protagonisme, fins i tot, es va arribar a pensar que aquesta capa era l'única responsable dels moviments de convecció ( no tot el mantell). Però durant la [[dècada de 1990]] es va veure que no era on se suposava, és a dir, a sota de la litosfera. Avui dia amb l'ajuda de la topografia sísmica, que ha revelat que tot el mantell terrestre flueix, ha permès donar una volta a la realitat, on l'astenosfera queda descartada per innecessària i per tant, inexistent. Tot i això, encara s'utilitza aquest terme en llibres de ciència.<ref>{{en}} K. 0. Emery, ''[http://www.pnas.org/content/77/12/6968.full.pdf Relative sea levels from tide-gauge records]''</ref>