Teatre Lliure: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-Txèkhov +Txékhov) |
Estem modificant tot el redactat de la plana, unificant-lo amb la informació oficial del Teatre. |
||
Línia 2:
[[Fitxer:19 Teatre Lliure (ex Cooperativa Lleialtat), c. Montseny.JPG|right|thumb|260px|Teatre Lliure, a l'edifici de l'antiga Cooperativa Lleialtat, al barri de [[Gràcia]]]]
[[Fitxer:Teatre Lliure - Barcelona (Catalonia).jpg|right|thumb|260px|Teatre Lliure, a l'antic Palau de l'Agricultura.]]
Fundat el 1976, el Teatre Lliure de Barcelona és un dels teatres més representatius de les arts escèniques de l'Estat espanyol. Actualment és dirigit per un dels seus membres fundadors, Lluís Pasqual.
Té dues seus, l’una a Montjuïc amb una sala gran i una de petit format, i l’altra a Gràcia, amb una sala de format mitjà. En aquests espais es presenten espectacles a partir de textos, idees i propostes de diversos àmbits i llenguatges escènics, sempre seguint la voluntat de reflectir la realitat.
== Història ==▼
Al Lliure, el públic és una peça fonamental i constitueix a cada funció una assemblea que comparteix sentiments individuals i col·lectius, fent de la vivència del teatre un plaer cultural.
▲ == Història ==
=== Inicis ===
El 2 de desembre de 1976, en un local del barri de Gràcia llogat a una cooperativa de consum (La Lleialtat), un grup d’actors, directors i tècnics va obrir les portes del Teatre Lliure. Des d’aleshores, la voluntat d’entendre el teatre com un servei públic partint del dret democràtic del ciutadà d’accedir indiscriminadament a la cultura, amb una actitud de compromís ètic i estètic lligada al present i una concepció del teatre com a “art”, és a dir, com una “artesania”, ha transitat els 36 anys d’història del Teatre Lliure.
Durant aquests anys, espectadors i actors de diverses generacions han crescut, han après a estimar el teatre compartint junts un mateix viatge. Un viatge al qual també es van acabar sumant les institucions, fent de la vocació del Lliure –convertir el teatre en un servei públic– una realitat: la de ser-ho. Gràcies a totes aquestes persones, el Lliure ha crescut i s’ha renovat.
Ha crescut obrint una nova seu, gran, ben equipada i moderna a la muntanya de Montjuïc, a l’antic Palau de l’Agricultura, envoltada de verd i de llum. Amb una sala del tot polivalent, amb gran capacitat i unes dotacions tècniques extraordinàries que la fan única i envejada arreu. I una altra de petita i pròxima on veus i vius el teatre de prop. Amb un bar restaurant on anar a fer copes i sopar a la terrassa, abans i després de la funció. I també s’ha renovat. Ha renovat l’antiga seu de Gràcia, mantenint les dimensions de proximitat i la calidesa que la fan especial i immillorable per a l’art de l’actor.
Per als imprescindibles companys de viatge que són els espectadors, s'ha dissenyat una sèrie d’abonaments que volen adaptar-se a les diverses necessitats i demandes.
El Lliure vol ser un teatre que es projecti cap al futur seguint la idea de reflectir la nostra imatge com a persones i com a ciutadans, rica, complexa, contradictòria, noble, apassionant, atractiva i, en definitiva, mai avorrida. Un teatre on el públic constitueixi cada dia una assemblea, on ser capaços de compartir sentiments d’una manera individual i col·lectiva i, sobretot, lliure.
=== 1976/1986 ===
El 2 de desembre de 1976, amb l'estrena de <em>Camí de nit</em>,1854, amb text i direcció de Lluís Pasqual, començava públicament la seva trajectòria una nova sala i una nova companyia, establerta a l’espai reformat de la cooperativa de consum gracienca de La Lleialtat, amb una
cooperativa teatral formada per una quinzena de persones procedents del teatre independent, amb llarga o curta història al darrere, i amb el
lideratge indiscutit de Fabià Puigserver. El grup promotor estava format, a més, per Carlota Soldevila, Lluís Pasqual i Pere Planella.
Es tractava de crear un teatre estable on la feina continuada i el treball seguit d’uns mateixos artistes durant tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El Lliure es proposava com un teatre català “com a fet normal” i per aquesta raó optava per la solidesa del gran repertori internacional clàssic i contemporani. Però alhora també proposava una manera nova d’entendre l’espai escènic, que permetia una proximitat del públic que marcaria un estil de fer teatre.
La incidència del "model Lliure" fou considerable en aquells anys de la transició política, marcats en el món de l'espectacle per un accelerat procés de professionalització, al costat de la lluita per la institucionalització d'experiències anteriors o la reclamació de nous projectes, perspectives i equipaments. Però, sobretot, allò que han destacat la crítica i els historiadors ha estat el salt qualitatiu que van representar des de ben aviat les produccions del Lliure pel que fa al teatre de base textual, en el rigor de les posades en escena i el conjunt del fet teatral. Tot plegat va convertir el col·lectiu, desprès de les primeres temporades, en un referent escènic de primer nivell.
Dels primers 10 anys de vida del Lliure es podria esmentar una llarga llista de muntatges que, de ben segur, el públic ha incorporat al seu imaginari. Però aquest públic encara no hi era el 1976, el Lliure va apostar per un espectador que encara s’havia d’inventar per aquelles dates, però que estava buscant una iniciativa escènica en la que pogués identificar-se. Un espectador que sabés apreciar aquell revulsiu ètic i estètic, o més encara, que se’l fes seu. De fet, el Lliure havia nascut d’una col·lectivitat per donar-li servei, amb un lema explícit “<strong>un teatre d’art per a tothom</strong>”; en darrer terme, si no va desaparèixer com tants altres projectes sorgits durant aquells anys és perquè aquesta sintonia es va produir des del primer moment.
Més enllà del teatre, el Lliure es proposava de donar acollida a la resta de les arts escèniques: en les dues primeres temporades s’hi produí un espectacle de dansa amb Cesc Gelabert –que establí una relació permanent amb el teatre com a companyia associada–, un recital de cançó de Maria del Mar Bonet, la col·laboració d’un grup musical d’avantguarda –el Grup Instrumental Català– i un espectacle de teatre musical (<em>Ascenció i caiguda de la ciutat de Mahagonny</em>).
És aquest mateix esperit el que va menar a la creació de l’<strong>Orquestra de Cambra Teatre Lliure</strong> el 1985, amb un conjunt de solistes encapçalats per Josep Pons, dedicada a la música contemporània, que avui pot presentar un balanç més que considerable de programació, discografia i reconeixements, i que dóna acollida tant a la música més rupturista com a la reelaboració de formes populars, a la vegada que explora els diversos gèneres de la música escènica.
=== 1987/1994 ===
La celebració dels 10 primers anys de vida del Teatre Lliure va conduir a un seguit de reflexions al voltant de la forma jurídica i organitzativa que havia de tenir la institució per continuar creixent, i també al voltant de la necessitat d’un nou espai, un cop comprovat que el teatre de Gràcia quedava petit pel que fa als aforaments i limitat pel que fa a la seva tecnologia escènica.
Es va decidir, doncs, de passar de la fórmula cooperativa a la fundació privada. Aquesta nova entitat jurídica havia de convertir-se en
<nowiki> </nowiki>una eina molt més adient a l’establiment d’un seguit de convenis estables amb les administracions locals, autonòmiques i estatals que asseguressin el sosteniment regular del teatre i la seva activitat. Nova entitat jurídica i nova seu per al Teatre Lliure van ser dues empreses que es van iniciar en paral·lel per un equip gestor liderat per Fabià Puigserver, i format per Josep Montanyès, Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, l’arquitecte Manuel Núñez, l’advocat Josep Maria Socias Humbert i Guillem-Jordi Graells.
El mes de febrer de 1988 ja es disposava del nou instrument legal: la<strong> Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona</strong>, presidida per Antoni Dalmau, i un projecte arquitectònic per la nova seu del teatre, basat en la remodelació de l’antiga <strong>plaça de toros de les Arenes</strong>; una memòria, que detallava les característiques del projecte per al nou espai, manifest artístic i una prefiguració prou detallada del funcionament previst.
El contingut del projecte es fonamentava en uns elements que eren alhora ampliació de les tasques que s’havien anat fent des del 1976 i noves activitats que les característiques de la nova seu havia de permetre: produccions pròpies, coproducions, dramatúrgia nacional catalana, teatre jove, ampliació de les produccions de música i dansa, activitats pedagògiques, activitats paral·leles, documentació, publicacions, distribució i atenció al públic i als professionals.
Començà llavors una roda d’entrevistes amb les diferents administracions per tal d’invitar-les a formar part del patronat de la nova fundació i fer conèixer el projecte de la nova seu. Les entrevistes fructificaren el 1989 amb la incorporació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Ajuntament de Girona i la Diputació de Barcelona al patronat de la Fundació. Aquell any també es va decidir que la Fundació assumís la gestió de tota l’activitat del Teatre Lliure. El prestigi internacional de l’entitat es consolidà amb la participació en la fundació de la <strong>Unió de Teatres d’Europa</strong>.
El primer projecte, basat en la remodelació de les Arenes fou desestimat en projectar-se en aquell espai l’ampliació de la Fira de Barcelona. Davant d’aquestes circumstàncies l’Ajuntament de Barcelona va oferir el <strong>Palau d’Agricultura</strong> com a futura seu del teatre. El 24 d’octubre de 1990 l’Ajuntament va fer el lliurament de les claus de l’edifici en un acte públic que va comptar amb la presència de gairebé tots els membres del patronat i moltes altres persones vinculades al teatre. L'’abril del 1991 es va presentar l’avantprojecte arquitectònic amb una maqueta d’enormes proporcions, que transformava l’antic Palau de l’Agricultura en teatre. Aquest va ser el darrer acte públic al qual va poder assistir Fabià Puigserver, que va morir el 31 de juliol de 1991. La seva desaparició va trasbalsar tota la família del Lliure i, més enllà encara, tot el món teatral català, del qual era una de les figures més destacades. En aquestes circumstàncies la realització del seu
somni, una nova seu per al Teatre Lliure, va esdevenir no només una fita en el creixement de la institució, sinó el millor dels homenatges que es podien fer a qui va dedicar-hi tantes energies i il·lusions. En aquest sentit la definitiva incorporació del Ministeri de Cultura al patronat de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, i el seu compromís de fer viable el projecte de nova seu, van significar una empenta molt important per al nou projecte. Desaparegut Fabià Puigserver, Lluís Pasqual es convertí per espai d’una temporada en el director artístic del teatre, amb Guillem-Jordi Graells i Josep Montanyès d’adjunts a la direcció. L’any 1992 fou nomenat director del teatre Lluís Homar, per un període de tres anys. tura comportava la creació de dues noves sales: el <strong>Teatre Fabià Puigserver</strong> amb una capació l’dnsa a partir de cançons de 2010.
La temporada 2010/2011 es va tancar el mandat d’Àlex Rigola al capdavant del teatre, després de vuit anys de gestió, assolint les millors xifres d’assistència de la història del Lliure fins a aquell moment, tant pel que fa a l’ocupació com al nombre d’espectadors.
=== 2011/actualitat ===
La temporada 2011/2012 assumeix la direcció del teatre Lluís Pasqual, un dels fundadors del Lliure. La seva línia de programació aposta per un teatre més pròxim als espectadors de totes les edats. S’obre el cicle <em>El Lliure dels nens</em>, i s'inicia així un procés de fidelització de públic escolar i familiar amb la voluntat d'atendre els espectadors ja des de la primera edat. Es fa incidència en acostar els grans actors al públic, amb cicles de lectures dramatitzades i amb espectacles de companyies i artistes consagrats. També es dóna veu a nous col·lectius de creació joves, posant l'èmfasi en la transmissió de l'ofici i la vinculació amb la realitat més immediata.
Durant la <strong>temporada 2011/2012</strong> es van presentar uns 30 espectacles en els tres espais que configuren el Teatre Lliure, amb una assistència de més de 70.000 espectadors. Unes dades similars a les aconseguides durant la temporada, <strong>2012/2013</strong>.
=== Nova seu ===
Linha 50 ⟶ 85:
== Directors ==
Ha estat dirigit en diferents etapes per [[Fabià Puigserver]], [[Lluís Pasqual i Sánchez|Lluís Pasqual]], [[Guillem-Jordi Graells i Andreu]], [[Lluís Homar]], [[Josep Montanyès]], [[Àlex Rigola]] i, actualment [[Lluís Pasqual i Sánchez|Lluís Pasqual]].<ref>
== Referències ==
| |||