Charles Sanders Peirce: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
fusionat |
m Corregit: "Universitat de Harvard" |
||
Línia 21:
== Biografia ==
Els seus pares van ser Sarah i Benjamin Peirce, professor de [[astronomia]] i [[matemàtiques]] a [[Universitat
Per als catalanoparlants no deixa de ser sorprenent que des de 1890 Peirce afegís un "Santiago" al seu nom i utilitzés amb alguna freqüència per la seva signatura la de "Charles Santiago Sanders Peirce".
Línia 41:
Les afirmacions de Peirce sobre la naturalesa de l'activitat científica tenen una sorprenent continuïtat amb les discussions contemporànies en [[epistemologia]], [[metodologia]] i [[filosofia de la ciència]], sobretot per l'èmfasi que va posar al caràcter social i comunitari de la ciència. Sens dubte, algunes de les manifestacions de la seva absoluta confiança en el progrés científic resulten avui dia anacròniques. Peirce era un home del segle XIX i, en consonància amb l'esperit de la seva època, tenia una fe gairebé religiosa en la capacitat de la ciència per descobrir la veritat. En aquest sentit, Peirce era un ferm defensor d'una aproximació científica a la filosofia. És més, en certa manera Peirce volia transformar la filosofia en una ciència estricta, fer de la filosofia una "filosofia científica", no només en els àmbits de la [[lògica]] i la [[epistemologia]], sinó de manera més urgent i necessària en [[metafísica]] i [[cosmologia]].
Avui en dia aquesta pretensió pot semblar antiquada, i fins i tot ridícula, pròpia dels filòsofs del passat o del [[positivisme]] més cru i intransigent. Aquesta actitud científica ha motivat que Peirce, a diferència d'altres [[Pragmatisme|pragmatistes]] com [[William James]] o [[Friedrich von Schiller]], fos vist amb simpatia i fins i tot admiració per part de molts pensadors de la tradició de la [[filosofia analítica]]. No obstant això, encara que en alguna ocasió digués al [[pragmatisme]] com una filosofia proto-positivista ('' EP '' 2:339, 1905), seria més que inexacte dir que Peirce va ser un filòsof [[positivista]] en sentit estricte. En primer lloc, una de les lliçons que més vivament aprendre del devot esperit [[Unitarisme|unitari]] de [[Universitat
Peirce va adoptar un concepte molt ampli de ciència que no quedava restringit a les ciències enteses com a ciències de laboratori. Per a ell la ciència no consisteix ni única ni principalment en una col lecció de fets o mètodes, ni tan sols en un conjunt sistemàtic de coneixements, es tracta d'una activitat social. És a dir, la ciència és una investigació auto-controlada, responsable i auto-correctiva duta a terme per homes i dones reals sota un mateix principi de cooperació amb vistes a un fi molt particular: la consecució de la veritat ('' CP 7,87 '', 1902; cf. '' EP '' 2:459, 1911). En altres paraules, la ciència és un "procés viu" encarnat en un grup d'investigadors i animat per un intens desig d'esbrinar com són les coses realment ('' CP 1,14 '', c.1897), per "un gran desig d'aprendre la veritat "('' CP 1.235 '', 1902). De fet, dirà Peirce, "el desig d'aprendre" és el més important requisit de la ciència i la primera regla de la raó ('' CP 1.135 '', c. 1899). Aquest requisit ve de la mà d'un altre precepte que, segons Peirce, hauria d'escriure en totes les parets de la ciutat de la filosofia: "no bloquejar el camí de la investigació" ('' CP 1.135 '', c. 1899). D'acord amb la seva experiència com a científic entrenat a les sales de laboratori, Peirce volia fer de la filosofia una ciència allunyada tant del [[diletantisme]] literari com de la filosofia acadèmica tradicional, a la qual considerava animada per un esperit [[dogmàtic]] i [[racionalista]].
| |||