Diferència entre revisions de la pàgina «Proserpine (Lully)»

m
Corregit: elitista sino també > elitista sinó també
m (Corregit: discòrrer > discórrer)
m (Corregit: elitista sino també > elitista sinó també)
==Comentaris==
La interacció entre Júpiter, Ceres i Plutó provoca espectaculars moviments entre el cel, la terra i l’Hades.
Proserpine, estrenada davant el rei [[Luis XV]], va ser ben rebuda pel rei però prest l'òpera va ser oblidada pel públic. Encara així, pot ser considerada una obra maestra en el seu gènere, una obra que culmina en un període creatiu, especialment fecund en la teajectòria de [[Lully]], però que, a la vegada, inaugura una etapa caracteritzada no només per la maduresa artística de la ''tragèdie lyrique'' com a gènere musical, en aquells dies nou, vanguardista i summament elitista sinosinó també per la consagració del gran mestre florentí com un dels músics més importants de tots els temps. Efectivament, Proserpine és l'exaltació més brillant de les idees que [[Lully]] ja havia expressat amb encert en ''[[Cadmus et Hermione]]'' ([[1673]]), ''[[Alceste]]'' ([[1674]]) o ''[[Atys]]'' ([[1676]]), però també el punt de sortida sobre el que haurien de discórrer les millors i més inspirades partitutres de [[Lully]]: ''[[Phaéton]]'' ([[1683]]), ''[[Amadis]]'' ([[1684]]), ''[[Roland]]'' ([[1685]]) i , sobretot, ''Armide'' ([[1686]]) la darrera de les seves òperesi exemple màxim d'una forma de crear i escriure música pel teatre que definitivament hauria de marcar el desenvolupament artístic-musical de [[França]] fins la [[Revolució]] de [[1789]].
 
Recolzat en un llibret excels, encara no el més inspirat dels que [[Philippe Quinault]] escrigués durant els seus anys de col·laboració amb el compositor, [[Lully]] va saber crear una música bellísima i perfectament entrellaçada amb el text en una simbiosis artística total, molt en consonància amb l'espíritu barroc d'aquella època. Les llargues i numeroses [[ritournelles]] i [[préludes]] instrumentals amb els que el mestre obre cadascuna de les escenes i presenta les àries confereixen a l'acció teatral una carga psicològica a la que es recolza bona part de l'entremat dramàtic desenvolupat per cadascun dels personatges. En l'òpera resalten l'escena 8 del segon acte, l'escena primera del quart acte i tot l'acte tercer.
1.132.792

modificacions