Charles Perrault: diferència entre les revisions

Perrault justificà la seva elecció de distintes maneres. Una fou l'ordenada organització dels assumptes financers de l'Acadèmia, l'altra la sugestió del costum del manteniment de les sessions públiques per la recepció de candidats. La mort de Colbert el 1683 posà un punt i final a la carrera oficial de Perrault i es lliurà plenament a la literatura... i a la polèmica. Començà el 1686 amb una [[epopeia]] en sis cants: "[[Paulí de Nola|Saint Paulin]], bisbe de Nole", amb una epístola cristiana sobre la penitencia i una oda als nous conversos, en el rerefons de la qual es trobava la qüestió de si es podia fer art de la religió, cosa que ell contestava afirmativament. El 1687 publicà el poema "L'era de Lluís el Gran". Aquest poema tracta la famosa disputa entre els antics i els moderns, ja que en ell es compara el rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] amb l'emperador [[August]]. Perrault defensava els moderns, que pensaven que la literatura evolucionava com el progressos de les civilitzacions i que, per tant, la literatura antiga era inevitablement més tosca i bàrbara que la moderna. Autors tan moderns com [[Molière]] es consideren per sobre el clàssics grecs i romans. Perrault tenia idees i voluntat pròpia i publicà la ''Parallèle des anciens et des modernes'' (4 vols, 1688-97). La controvèrsia que seguí passà a Anglaterra i tornà a França en temps de [[Antoine Houdar de la Motte]] i [[François Fénelon|Fénelon]]. Autors com [[Nicolas Boileau-Despreaux|Boileau]] es posaren de l'altre costat però i tot i que es reconciliaren públicament el 1694 ell es mantingué ferm i escrigué el quart tom. Finalment el 1697 Perrault publicà "El homes il·lustres sorgits a França en aquest segle amb els seus retrats al natural". La seva postura fou una fita en la finalment exitosa revolta contra la tradició prevalent.

 

 

Però Perrault no era poeta, i el mèrit d'aquestes obres es veu superat per el dels contes, que el 1697 aparegueren publicats en un volum sota el títol general d'"Històries o contes del temps passat amb moralitats". Aquest tipus de contes es coneixien també familiarment com "Contes de la mare Oca" i el llibre portava un dibuix i una inscripció a la portada que feia referència a aquest fet. Es tracta de contes que provenen de fonts diverses i tenen la tradició oral com a base. Destaca que en els seus contes hi acostuma a haver una lliçó, i el final de la història sempre es feliç, encara que en la versió oral no ho fos. Queda el dubte de si el llibre fou escrit per ell o pel seu fill.