Literatura gallega: diferència entre les revisions

Després de la mort de Franco, es produí una forta embranzida cultural en llengua gallega en tots els terrenys. Endemés de les figures ja consagrades, apareixen nous escriptors com els poetes [[Xosé María Álvarez Caccamo]] (1950), amb ''Os documentos da sombra'' (1986), ''Luminoso lugar de abatimento'' (1987), ''Arquitecturas de cinza'' (1985) i ''Cimo das idades tristes ''(1988); [[Xavier Rodríguez Barrio]] (1956) amb ''Os laberintos da xerfa'' (1985),''Os aposentos silenciados'' (1986) i ''Celebración do gozo'' (1988); [[Ramiro Fonte]] (1957-2008) amb ''Pasa un segredo'' (1988); [[Luis González Tosar]] (1950) amb ''A caneiro cheo'' (1986) i ''Remol das travesías'' (1989); [[Xavier Rodríguez Baixeras]] (1945) amb ''Anos de viaxe'' (1988) i ''Lambranza do Areal'' (1985); [[Manuel Forcadela]] (1958) amb ''O varredor en outouno'' (1988) i ''O regreso das ninfas'' (1985); [[Manuel Vilanova]] (1944) amb ''E direivos eu do mister das cobras'' (1980) i ''A lenda das árbores de prata'' (1985); [[Miguel-Anxo Fernán-Vello]] (1958) amb ''Memorial de brancura'' (1985), ''Entre agua e fogo'' (1987) i ''Libro de paisaxes vivas'' (1985); i X. Seroana, amb ''O canto de terra '' (1987). D'altres autors menors són [[Arcadio López Casanova]], amb ''Liturxia do corpo'' (1983), [[Darío Xohán Cabana]], amb ''A fraga amurallada'' (1983) i ''Vidas Senlleiras'' (1992); [[Vítor Vaqueiro]], amb ''Fraga prateada'' (1984) i ''O soño dirixido'' (1992); [[Xavier Seoane]], amb ''Invitación ao regreso'' (1985), i [[Paulino Vázquez]] amb ''Seixo de desfacer entre os dedos'' (1985). Alguns d'aquests poetes integren l'anomenada [[Xeración dos 80]].